Pablo Alborán, l’escuma dels dies a Porta Ferrada

Hi ha ganes de concerts que celebrin la vida i siguin un punt de trobada transversal, familiar, segons el vell ritu de la nit d’estiu. I Pablo Alborán és un artista capaç d’oferir tot això amb la seva veu bonica, els seves balades insondables i la seva sensualitat pop tocada per una tènue llatinitat. Un cançoner alhora exigent i lleuger, el seu, amb un do per arribar al gran públic i senyals de noblesa compositiva que marquen la diferència, tot això projectat en un espectacle de vint-i-un botó, aquest divendres al Festival de la Porta Ferrada.

El Guíxols Arena va acollir una de les sis parades d’aquest, per ara breu, ‘Tour Vértigo’, ampliant l’aforament inicial fins als 2.500 assistents, amb el 70% de l’aforament estipulat, mascareta i el conegut attrezzo pandèmic. Ambient de relaxament estival ben visible en el bulliciós ‘village’, al petit escenari adjunt del qual va actuar prèviament Rodrigo Mercado, fill de quil va ser líder de Leño, Rosendo. Mentre volaven pel lloc les hamburgueses i les porcions de pizza, va defensar amb tota dignitat el seu rock d’autor en acústic, acompanyat d’un guitarrista, amb rivets de rap i el tema que va compondre amb el seu pare, ‘A remar’, en què ens cita al front de batalla, «‘declarado en rebeldía con autoridad’».

Balades bromoses

Amb Pablo Alborán va arribar l’alegria, suau, sense catarsi ni histèries, a cavall del ritme tropical de ‘Tabú’, amb l’acompanyament de sis músics i en un escenari emmarcat per una extrallarga pantalla de vídeo. Muntatge considerable en aquests dies de petiteses i un trajecte ben travat, combinant amb bon ull la invitació a la dansa i la introspecció. Les cançons de ‘Vértigo’ van marcar territori, primer amb les balades bromoses ‘Hablemos de amor’ i ‘Corazón descalzo’, que fan lliscar certa experimentació en els teixits sonors. Va sonar ‘El vendaval’, amb una tornada que, s’ha de dir, recorda ‘No me compares’, d’Alejandro Sanz.

Són ja deu anys de carrera –i algun més des dels dies dels vídeos al sofà blanc– i Alborán es va avenir a ventilar els seus primers èxits en un ‘medley’ que no va incloure l’àlgida ‘Seré’, però sí un altre delicat títol pretèrit, ‘Tanto’. Lírica sempre florida, de metàfores de vegades enrevessades, i poder pulmonar a ‘Que siempre sea verano’, quan va estirar les notes demanant «‘apriétame la mano’» per al delit popular. I més novetats distintives: ‘Si hubieras querido’, amb la seva etèria cadència electrònica oberta a l’arabesc, i el baladisme de pel·lícula de ‘Vértigo’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I l’Alborán de distància curta, que va defensar al piano ‘Cuando estés aquí’, tema compost en temps de pandèmia, convidant-lo a treure conclusions audaces («‘el ser humano no es tan malo como parece’»), i que va retrocedir fins a la iniciàtica ‘Solamente tú’, amb fragments en català, entre rampells improvisats de ‘cante’ flamenc. En aquestes peces més recollides, bé pot estar el cor de l’artista, si bé ell és capaç de sortir raonablement ben parat fins i tot posant-se patxanguero, com a ‘La fiesta’, que va tancar la nit, animant el públic a cantar amb ell i fent créixer entre tots l’escuma dels dies.