Estopa: «Els concerts d’aquest estiu són terapèutics»

¿Són els seus primers concerts en gairebé un any i mig?

L’últim va ser el de Londres, 14 de febrer, Dia dels Enamorats, del 2020.

¿Com s’han sentit durant tot aquest temps d’aturada? ¿Emprenyament, ansietat, resignació serena...?

Ens ho hem pres amb bastanta calma. Si és el que tocava fer... Tot això ha sigut també una cura per al cap, per a l’estrès, des del moment en què es va parar tot. Fins i tot compondre, a l’estar el meu germà i jo separats, era difícil al principi, perquè sempre fem les cançons junts. Però des que ja ens vam poder ajuntar a les terrasses de casa nostra, a la seva o a la meva, ja van començar a sortir cançons. Són temes que no fan cap menció a la quarantena, i això està bé.

Fa un any vam poder parlar i em van explicar que fins que no tornéssim a la plena normalitat no sortirien de gira, però han canviat d’opinió. ¿Hi influeix pensar que d’Estopa depenen llocs de treball, els músics, tècnics, etcètera?

A la gira som bastants, sí, tot i que no volem pensar tant en això, perquè afortunadament els nostres músics i els nostres tècnics són molt bons i, si no estan amb nosaltres, estan treballant amb d’altres. ¡Se’ls rifen!

 ¿Com se sentien davant l’expectativa de tornar a trepitjar un escenari?

Home, al principi teníem sensacions de dubte. Et deies a tu mateix: «Suposo que me’n recordaré, que això és com anar en bici». Però, de les cançons com ‘La raja de tu falda’ o ‘Tu calorro’, jo crec que, tot i que no tornem a assajar-les en la vida, en continuarem recordant sempre les lletres, sense necessitat de ‘pronter’ ni res. Les portem dins. I les altres també. Estan totes gravades a foc. Així que els músics van assajar un parell de dies, i nosaltres només el dia abans. La banda va sola.

Als concerts d’Estopa sempre hi ha una electricitat a l’ambient. ¿Creuen que aquests dies es transforma en una cosa diferent?

Crec que els concerts d’aquest estiu són una mica terapèutics. Les cançons més alegres et fan ganes de sortir de festa, i les més tristes i melancòliques potser te les treuen. Però intentem jugar amb les sensacions del públic, anar pujant i baixant la tensió, i acabar a dalt de tot. Crec que la gent, quan escolta les nostres cançons, es posa contenta i li venen ganes d’anar-se’n de festa, i ara cal dir-li que sí, però amb la mascareta. Per a nosaltres veure la gent asseguda en un concert és el més estrany que hi hagi, i a sobre amb la mascareta, però després sents que la resposta del públic t’arriba igualment.

 Hi ha veus que posen el crit al cel aquests dies quan veuen fotos de concerts.

Però hi ha uns protocols i, mentre se segueixin les pautes, no hi ha cap problema. La cultura és segura, i si a sobre és a l’aire lliure... A Santiago vam actuar en un prat i ens van deixar ficar 4.000 persones. És el lloc on s’ha permès més públic. Tots a les seves cadiretes, agrupats per bombolles i amb les seves mascaretes. Estic desitjant que torni la vella normalitat, però ara això és el que toca.

Parlava de cançons noves. ¿Ja pensen en un nou disc?

Anem, com sempre, fent cançons pel simple fet de fer-les. Després, quan ens diguin que és el moment de fer un disc, començarem a seleccionar. Però l’any que ve encara hem de donar espai a l’àlbum ‘Fuego’ amb la gira, que es va quedar ‘interruptus’. A les noves cançons ens estan sortint les típiques rumbetes, alguns mtijos temps, i lletres una miqueta més introspectives. De moment ens estan agradant. Estan passant els nostres filtres.

¿Continuen mantenint-se com un dic de contenció davant el reggaeton?

Mai direm “d’aquesta aigua, no en beuré”, però no, no, no hi ha reggaeton a les noves cançons. Potser quan no estigui de moda el farem nosaltres.

Potser les seves cançons sobre somnis, que són moltes, són apropiades per a temps de recolliment.

Doncs sí, els somnis deixen llibertat de guió, i els nostres són bastant estranys. Ens agraden les coses estranyes. Aquestes cançons sempre les deixem per al número 12 dels discos, i de vegades ens surten molts 12.

De fet, hi ha un tema nou d’Estopa, ‘El madero’, de la banda sonora de ‘Los hombres de Paco’, que van publicar a l’abril. ¿Creat en pandèmia?

Sí. Se’ns va acudir fer una cançó com ‘El yonqui’, però des d’un altre punt de vista, el de la bòfia. Ara, en comptes del jonqui, som la bòfia.

 Hi ha una vella connexió d’Estopa amb el món policial, des que la comissaria de Sant Ildefons, a Cornellà, nodria de clients el bar dels seus pares, La Española. Entre ells, Emilio Hita, ‘Rockhita’, l’antic membre de La Banda Trapera del Río, que els va ensenyar a tocar la guitarra.

Clar, l’Emilio, que va ser un mestre per a nosaltres, d’aquestes persones que es queden allà per sempre com a referents. La comissaria ha estat sempre davant del bar, o sigui que ha sigut una relació bastant estreta la que hem tingut.

«Fui madero cualificado / Mal visto por algunos, por otros mal pagado / Pero yo sigo aquí, siguiéndote la pista», comença dient la cançó. ¿Es tractava d’humanitzar a la bòfia?

Totalment. A ‘Los hombres de Paco’ ja l’humanitzen bastant, comparat amb les pel·lícules de Hollywood. La sèrie s’acosta més a la realitat. Vam fer la cançó amb aquest esperit, amb una miqueta d’humor.

¿Hi ha alguna cançó del seu repertori prepandèmia que ara, ateses les actuals circumstàncies, hagin decidit retirar en aquesta gira, o al revés, alguna incorporació?

Hi ha una cançó, ‘Paseo’, que hem pensat que millor que la deixem per quan torni la normalitat, perquè convida a abraçar-se i a cantar com si fossin les cinc de la matinada, i ara no és ‘plan’. La deixem per a la gira de l’any que ve.

Aquests concerts, ¿segueixen el guió de la gira ‘Fuego’?

Més o menys. Volem continuar presentant ‘Fuego’, però després fem un resum de tota la nostra discografia. Hora i tres quarts o una cosa així.

Amb tant temps lliure en aquests mesos, ¿han fet algun descobriment musical?

Estem flipadíssims amb el disc de Robe, d’Extremoduro, ‘Mayéutica’. Ens el posem per separat, el meu germà i jo, cadascú pel seu costat quan correm i fem esport, i després el comentem: «Que cabró, quines lletres, quines melodies...». Un altre que ens agrada molt, i que ens ha sorprès, és C. Tangana. Ha agafat la rumba, i la bossa nova, i els ha donat un toc elèctric, trap, amb el seu estil, i cal felicitar-lo.

¿Es coneixen?

Sí, va venir a veure’ns a l’últim concert que vam fer a Madrid, al Wizink Center, abans de la pandèmia.

 Ens diuen que la cinquena onada podria estar començant a remetre. ¿Ja estan vacunats?

Sí, doble pauta els dos. El meu germà, Moderna, i jo, Pfizer.

Qui ens hauria dit que tindríem converses sobre marques de vacunes.

¡Com si es pogués triar! Nosaltres vam anar a la Fira de Cornellà i ens van posar la que ens tenien preparada. No ens van preguntar “¿quin voleu?”. Quan penses que, al col·le, cremaven l’agulla... Jo crec que ens vacunàvem tots amb la mateixa agulla i arribava un moment en què la cremaven per continuar utilitzant-la. Crec que era la ‘triple vírica’, quan feia tercer o quart d’EGB.

¿Coneixen gent que no vulgui vacunar-se?

No. No conec cap negacionista. Deixa-m’hi pensar... No, no. I en l’any i mig que fa que hi ha pandèmia, no creure encara en el virus no té ni cap ni peus. El virus existeix i les vacunes salven vides.

¿Ha sigut molt sedentària la seva vida en aquests mesos?

Doncs sí, tot i que ens hem posat els nostres horaris, perquè les muses vinguessin a veure’ns amb la guitarra a la mà.

¿Segueixen de prop els Jocs?

¡És l’únic que veig! No poso ni les notícies, vaig directament a Teledeporte i el que em posin, com si és halterofília. He seguit molt Ana Peleteiro, i el futbol, i el bàsquet... Tot i que amb aquests horaris del Japó, em va millor veure-ho en diferit.

I la pandèmia segueix el seu curs. ¿Veuen el vas mitjà ple o mig buit?

Sempre diem que tenim el vas mig buit, ¡però per demanar-nos-en un altre! Mai havíem tingut una agenda tan a llarg termini, des dels concerts posposats de l’any passat. Fa una mica de vertigen pensar en el 2022. Nosaltres sempre treballem a l’any. Però espero que arribi un moment que, amb el percentatge de vacunació alt, això es noti. Els negacionistes ja hauran passat tots el virus, perquè al no vacunar-se..., o potser es vacunen sense que ningú els vegi. Sí, home, jo crec que a partir de final d’any ja anirem tornant a la nostra vida antiga.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo