Estopa, rumba amb turbo al festival Arts d’Estiu

Com lleons sortits de la gàbia van irrompre David i Jose Muñoz en l’obertura del festival Arts d’Estiu, amb ànsia d’emocions fortes i cant col·lectiu a plens pulmons. Després d’any i mig sense trepitjar un escenari, però fidels a aquella sentència impertèrrita de «com dèiem ahir», Estopa ens va fer oblidar aquest dimarts, durant un parell d’hores, la cinquena onada i les maleïdes variants víriques amb el seu desvari rumber i les seves complicitats tramades al llarg de 20 anys (més dos).

Aquesta petita gira d’estiu, amb parada dimecres a Cap Roig, continua dispensant atenció a l’últim àlbum, ‘Fuego’ (cinc cançons), en un repertori molt obert als clàssics, com ‘Tu calorro’, que va obrir la sessió. A Estopa li va correspondre inaugurar el nou recinte de la mostra de Pineda, l’Espai Marítim, al costat del mar, proveït del seu ‘village’ (segregat) amb oferta de menjar i beguda, i que va acollir 1.400 persones, segons l’organització (70% d’aforament). Panorama inhabitual, el del públic assegut en un concert d’Estopa, però l’electricitat de sempre va fluir a cop de ‘Vino tinto’, ‘Tragicomedia’ o ‘Vacaciones’, amb les seves brusques acceleracions i frenades, guiades des de la bateria per Anye Bao (director artístic de la banda). El Jose, com a viva imatge de la intensitat, tancant els ulls amb totes les seves forces i esgargamellant-se al cantar les tornades.

Carn de divan

Estopa va saber alternar la frenètica ‘guitarrada’ de ‘Pastillas para dormir’, aquesta cançó amb dues tornades («¡visca la rumba catalana!»), amb la trama rockera de ‘Yo no estoy loco’, i el pols càlid de la corda de niló (Juan Maya) amb l’elèctric (Ludovico Vagnone i el nou fitxatge, el sabadellenc Israel Sandoval). Cantautors, rumbers o metal-punkie si cal, també es van endinsar en aquestes cançons d’ambient enrarit, pensaments carn de divan (‘El último renglón’), i la balada canònica del Jose, ‘Ya no me acuerdo’. I a mig trajecte, la bomba, ‘La raja de tu falda’, incitant al ritu palmer.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

El David va dedicar paraules al públic per l’esforç de venir a un concert aquests dies, «amb aquesta manera tan cívica que tenim els d’aquí» (no s’hi va apreciar ironia), i va fer una picada d’ullet a «la gent obrera, que s’aixeca tan d’hora», a la ‘Pastillas de freno’, reflex hiperrealista dels seus temps en els torns de nit. Protocols lingüístics molt de l’Espanya plural («moltes ‘graciñas’») i, després de ‘Fuente de energía’, un llarg bis que van obrir el David i el Jose a soles, en acústic, confiant tots dos en els seus dots per a la guitarra («no som Hendrix ni Knopfler, però fallem molt per sentir-nos més humans») i combinant les primerenques ‘Tan solo’ o ‘Bossanova’, i colant un audaç intent d’‘Un pueblo es’, de María Ostiz.

Moments per al gresca final, amb ‘El yonki’ donant pas a la nova i rockera ‘El madero’ (de la banda sonora de ‘Los hombres de Paco’), a ‘Cacho a cacho’ i la que van definir com la «nostra millor cançó», ‘Como Camarón’, tallant el vent rumb a l’últim missatge, que va quedar flotant sobre l’Espai Marítim: «Cuideu-vos i vacuneu-vos».