Itàlia, una celebració de la resiliència

I no em vingueu dient que Itàlia sempre ha sigut un país patriòtic i atent a la cita olímpica. Aquest diumenge ha celebrat els ors de Lamont Marcell Jacobs i de Gianmarco Tamberi gent que no se sap la lletra de l’himne. Aquest diumenge ha penjat el tricolor al balcó penya que a la final entre Itàlia i el Brasil del Mundial de 1994 anava amb Ronaldinho i Bebeto. Aquest diumenge, fins i tot la meva tia Carolina estava molt contenta, ella que no ha vist una competició esportiva en la seva vida, que no té ni idea de qui és Usain Bolt, que creu que per participar en una olimpíada simplement cal inscriure-s’hi.

El que passa és que Itàlia té unes ganes boges de celebrar. De celebrar... la vida.

Un clima particular

Em vaig adonar d’aquest clima particular quan vaig anar a visitar el meu pare el mes passat, després de molts mesos d’absència forçada per la pandèmia. Era el dia de l’Itàlia-Espanya. Volava des de Sevilla, on havia deixat un ordinari alegre, calorós dia estiuenc, amb alguna bandera a les terrasses i bars com a únic testimoni de l’esdeveniment de la nit. Però tot just sortir de l’aeroport de Torí, va quedar clar que el tema allà era diferent. En el recorregut fins a la casa vaig veure una infinitat de llocs ambulants de venda de banderes tricolors i maleïts petards, de gent amb samarreta ‘azzurra’, de nens amb la cara pintada. Per tot arreu il·lusió, esperança, tensió... Malgrat que faltessin encara cinc hores per al xiulet inicial. I a sobre a Torí, la ciutat més seriosa i introvertida del món, on als enterraments està mal vist plorar i molts casaments se celebren amb un dinar i tots cap a casa.

No, Itàlia no s’ha tornat patriòtica ni esportiva d’un dia per l’altre. Hi ha molt més que futbol o medalles d’or, plata i bronze darrere de les celebracions d’aquest estiu. És un fenomen popular de 360 graus.

Connexions

Estic convençut que hi ha un significat, una connexió, en el triomf de Maneskin a Eurovisió poques setmanes abans de quedar-nos orfes de l’enyorada Raffaella Carrà; entre la cama de Tamberi que es va trencar abans dels Jocs de Rio i el saltador ‘azzurro’ que celebra el seu or a Tòquio sostenint precisament l’escaiola que li van posar fa cinc anys; entre els ulls al terra de Chiellini després de la humiliació del no-mundial de Rússia i la seva mirada al capdavant, plena d’orgull, ara a Wembley. Avui celebrem la resiliència. Itàlia s’aixeca després d’haver caigut estrepitosament. Celebrem avui amb ganes perquè hem patit molt.

El 5 de juliol va morir la grandíssima Raffaella. Se li van dedicar tres dies d’impressionant capella ardent, un funeral multitudinari retransmès en directe al primer canal de la televisió pública (3,5 milions d’espectadors), es va abocar un mar de llàgrimes de nord a sud, de «Trieste in giú», com diu una de les seves cançons més conegudes. Però en aquestes llàgrimes hi havia alguna cosa més que la pena per pèrdua de la històrica cantant. Eren les llàgrimes d’un país cridat massa vegades, en els últims temps, a unir-se en la tristesa. Eren les llàgrimes d’un país privat, un altre cop, d’una cosa estimada. Un país que ja no pot més. I si llavors un grup de quatre joves romans ho peta a Eurovisió, doncs celebrem-ho amb magnificència, perquè ens venen a dir que la vida no només segueix, sinó que pot ser bonica, com abans, quan les coses anaven bé.

Llavors cobra sentit l’estranya celebració d’Insigne i d’Immobile, que, després de marcar a l’Eurocopa, criden a càmera una frase d’una comèdia dels anys 80 de Lino Banfi que probablement no han vist mai. O que la selecció celebri la victòria a Wembley cantant ‘Notti magiche’, una cançó que va acompanyar el Mundial d’Itàlia de 1990, quan els Barella, Donnarumma, Chiesa i Verratti ni tan sols havien nascut.

Tornar a l’alegria

Itàlia està cansada d’estar abatuda. Vol tornar a aquells temps quan hi havia més alegries que tristeses, quan les mascaretes no tenien sentit; quan aquest «‘porca puttena’» de Lino Banfi generava milions de rialles a la sala; quan ‘Pronto Raffaella’ era per a molts el moment televisiu més deliciós del dia; quan Pietro Mennea guanyava l’or en els 200 metres a Moscou, Sara Simeoni saltava més alt que ningú a Los Angeles i l’‘azzurra’ guanyava el Mundial d’Espanya. 

La celebració d’Itàlia avui és l’alleujament de qui ho ha passat massa malament. Deixant al marge les frivolitats, la Covid ha sigut devastadora en tot el món, però a Itàlia s’ha encebat, sobretot perquè van ser els primers a Europa, els més castigats quan encara els altres no estaven tan malament. Ha sigut una catàstrofe. La imatge estremidora dels taüts amuntegats a Bèrgam encara és massa viva en el record col·lectiu. Explica Bonucci que pensava en els que ja no hi són quan es dirigia a la pilota per tirar el penal contra Anglaterra. D’això va la cosa.

Ara, si una cosa positiva hi ha hagut en aquesta tragèdia és que aquest dolor s’ha compartit, ha unit els italians no darrere del rancor contra les institucions, del victimisme o d’un patriotisme estèril, sinó en un desig de tornar a aixecar-se, tots junts.

L’‘efecte futbol’

Per als ‘illuminatti’ que ara em venen a dir que futbol, olimpíades i concursos musicals són només circ per al poble, us remeto al que els economistes anomenen ‘efecte futbol’. Resulta que, per exemple, en les últimes 13 edicions del Mundial, el país guanyador ha tingut un increment mitjà del PIB del 0,77%. I en un país tan emocional com Itàlia, les coses es disparen. El 2006, després de la victòria a Alemanya, el PIB va tenir un augment rècord del 4,1% i la disminució de l’atur va ser del 10% (estudi ABN Amro). Per acabar-ho d’adobar, la revista ‘Forbes’ (aquí no sé on basen la seva anàlisi), en la seva classificació anual dels països més feliços del món, dona un pes determinant als mèrits esportius i culturals.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

En fi, una parada de Donnarumma o un or d’un noi de Desenzano del Garda no canvia la vida, però dona esperança, força i ànim. I a Itàlia la cosa es veu, es toca, se sent. ¡Gràcies, llavors, Jacobs, Maneskin, ‘azzurra’, Tamberi i tots els altres que han portat i portaran alegria al país, «porca puttena»!

I un desig. Que no separi ara l’alegria el que la pena ha unit.