Bozo Vreco, icona de llibertat a la multicultural Sarajevo

Hi va haver un temps en què Barcelona i Sarajevo mantenien una bonica història d’amor. Potser desconeguda per a molts, la relació entre la capital catalana i ‘la ciutat innocent’, com l’anomenen aquells que la coneixen i estimen –com Iván Zahinos, productor del documental ‘Sarajevo Stereo’– es remunta als Jocs Olímpics del 92. Mentre Barcelona es preparava per rebre l’elit esportiva internacional, Sarajevo s’enfrontava a un dels conflictes bèl·lics més sagnants viscuts a Europa des de la Segona Guerra Mundial, i en què Barcelona es va convertir en el seu gran recolzament, fins al punt que se la va arribar a conèixer popularment com «l’onzè districte» de la ciutat.

En aquest dilema trobem Bozo Vreco, nascut a Bòsnia fa 37 anys. Un cantant de sevdah –la música tradicional de la regió– que s’escapa d’etiquetes i rols determinats, convertint-se així en una icona de llibertat dins d’una ciutat que sempre ha lluitat per ella. La seva naturalitat i filosofia de vida –en què deixa clar que el seu Déu és l’amor i el respecte per a tothom– el converteixen en el perfecte protagonista de ‘Sarajevo Stereo’, documental que, en mans de Raúl de la Fuente i Amaia Remírez de Kanaki Films, fa un homenatge a la ciutat, a la seva figura i a la relació que té amb Barcelona.

Estil androgin

«¡Quina energia. Quin estil!», comenten alguns passejants mentre Bozo posa per a les seves fotografies. El seu alt tocat negre, juntament amb seu cos ple de tatuatges i una frondosa barba, crida l’atenció pels carrers del barceloní barri Gòtic. I això que aquesta vegada ha deixat a l’armari l’enorme vestit de tul negre amb què va visitar la catedral de Santa Maria del Mar. L’estil androgin que li agrada lluir ha portat la premsa a qualificar-lo, de forma errònia, com a travesti, però per a Bozo, només és una forma més per expressar el seu «veritable jo», que adquireix una vital importància en el seu art. «No vull amagar la meva masculinitat i la meva feminitat. No vull viure només com a home o dona, vull ser-ho tot», diu.

View this post on Instagram

A post shared by Vreco Bozo (@bozovreco)

En un país conservador com Bòsnia, sorprèn que una personalitat com la de Bozo hagi aconseguit sortir a la superfície com un dels cantants més importants dels últims anys. Per a ell, és precisament aquesta autenticitat el que l’ha ajudat. «No pots ser artista fins que estàs totalment alliberat de tu mateix. La gent m’accepta perquè soc autèntic. No em poden canviar, no em poden resistir i per això m’han d’acceptar. N’hi ha molts que no ho fan, però tampoc em poden ignorar i això em fa sentir bé», admet amb un càlid somriure que no esborra en tota l’entrevista.

Fusió musical

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Bozo representa aquesta fusió, aquesta dualitat tan única que també es trasllada a la seva música. Ell no va escollir el sevdah –de fet va començar formant-se en jazz– sinó que afirma que el sevdah «el va escollir a ell». En una música tan tradicional i tancada, la fusió contemporània de Bozo va suposar un buf d’aire fresc per alliberar el gènere, però també a si mateix.

Potser això el converteix en el perfecte ambaixador per a Sarajevo, aquesta barreja tan multitudinària es converteix en una metàfora del multiculturalisme tan obert del qual ha fet gal·la la capital bosniana durant anys. «La ciutat i jo som un», afirma. «Som com aquest nen petit amb ganes de somiar i ser feliç. Si fos realment lliure», diu. Un paral·lelisme que serà homenatjat per ‘Sarajevo Stereo’, l’estrena del qual es preveu aquest any, i que mira de posar sobre la taula que Sarajevo «és molt més que un conflicte bèl·lic», segons Zahinos, impulsor del projecte, que també aclareix que el documental arriba en un moment ideal per «contrariar els nous discursos xenòfobs i d’extrema dreta que estan sortint».