Mónica Naranjo «Tot el que és difícil et fa més fort i millor»

Amb 15 anys, quan em van regalar un vinil i vaig pensar: «¿què és això?». Em va cridar tant l’atenció la seva manera de cantar, la seva tècnica... ¡Jo volia que me l’ensenyessin al conservatori! Mina va trencar en tots els camps, començant amb les seves portades i dissenys. Per mi era l’artista perfecta. Una d’aquestes grans intèrprets que quedarà per sempre, com, al nostre país, Rocío Jurado.

Hi ha la ‘Mina ie-ie’ que va entregar els seus àlbums més madurs, als 70. ¿A quin perfil de la cantant es va voler dirigir amb ‘Minage’?

A les cançons que més m’agradaven, però es quedava curt, perquè Mina va arribar a editar dos discos a l’any: un de bastant experimental i un altre una mica més comercial. Anava jugant. L’important d’un artista és que vagi publicant tot allò que el faci evolucionar.

Autors d’alta volada, com Lucio Battisti i Mogol.

És clar, els més importants que hi ha hagut a Itàlia. Grans mestres. Aquest repertori, la gent no se’l podia perdre, no només per introduir-se en el camí de Mina, sinó també en el d’aquests grans autors.

I aquestes produccions tan allunyades del que es fa avui dia, amb aquella barreja d’intensitat i intimitat.

Una cosa increïble, sí. Feien música de veritat. Es creaven cançons des del més profund de les entranyes. Abans, tot era més personal, i dominava el toc humà. No es feien discos per crear un producte, sinó per fer coses intenses, boniques i que connectessin amb el gran públic.

Va tenir ocasió de conèixer-la quan treballava en ‘Minage’.

A Lugano, on vam gravar part del disc amb el seu fill, Massimiliano Pani. És una dona molt carinyosa, molt generosa, que sempre està pendent de si necessites res. És molt ‘mamma’, molt cuidadora, i una gran companya.

 ¿Li va donar indicacions sobre la gravació?

No, això no. Els artistes estem per donar-nos suport, no per donar-nos indicacions. Però va seguir la gravació molt de prop i fins i tot hi va haver una etapa en què vaig estar malalta, un constipat mal curat, i ella mateixa va assajar amb els músics, en la meva absència, una de les cançons, ‘Oi e te da soli’, és a dir, ‘gossa enamorada’. Jo tenia febre.

Al disc original es van incloure dues cançons alienes a Mina que han desaparegut en la reedició.

No es poden considerar part de ‘Minage’. Allò va ser una imposició de Sony. Ara en la reedició n’hem afegit dues més amb la producció de Pepe Herrero i en una línia contemporània. A ‘Minage’ hi va haver dos productors: el seu fill, que va fer un treball correcte, i Phil Manzanera, a Londres, que sabia que podia donar-me el que jo buscava: destrossar les coses, en el bon sentit, i fer-les boniques.

Amb ‘Minage’ va tenir friccions importants amb la companyia.

Veníem de vendes milionàries amb el segon disc, ‘Palabra de mujer’ (1997) i ells em deien que, si havia connectat tant amb el públic, ¿per què no fer un tercer àlbum en aquesta línia i acabar-ho de rebentar? Una idea molt normal, però jo sabia que això seria contraproduent per mi, pa per avui i engrunes per demà. M’encasellarien. I el número tres és el que determina l’artista, la persona...

I va vendre menys.

Jo els vaig dir: «Segurament, ‘Minage’ no vendrà el mateix que ‘Palabra de mujer’, però a la llarga es convertirà en un disc de culte i és possible que al final vengui més que els dos primers». I així ha sigut. Tot allò que és difícil et fa fort i millor.

Fa uns dies, al Festival de Pedralbes, va dedicar el recital a la desapareguda Raffaella Carrà, «una de les més grans». Més enllà de la seva fama televisiva, ¿la reivindica com artista?

A veure, va ser una artista completíssima, als 60 i 70, amb aquell casquet d’or, cantant, ballant, fent cine i televisió... Era un remolí de diferents talents i dominava disciplines com si res. En aquella Itàlia, amb el Vaticà... Era la temptació.

Després d’aquest ‘Minage 20º aniversario’, ¿prepara disc amb cançons noves?

He estat ocupadíssima preparant un àlbum que veurà la llum a principis de l’any que ve. ¿Com sonarà? És una sorpresa. Com sempre, serà una cosa diferent.

Com els concerts d’aquest estiu, amb veu i piano.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquestes caigudes al buit ens encanten al Pepe i a mi. A Terramar el repertori serà 100% Mina, hi inclourem dos temes que no són a l’àlbum i que no he adaptat al castellà per fer una picada d’ullet a l’italià, ‘E penso a te’ i ‘E poi’.