Els secrets del drama ‘Pequeños milagros en Peckam Street’

Una de les principals fonts d’inspiració dels artistes són les seves pròpies vides, a les quals recorren per ficcionar-les i convertir-les en objecte del seu treball. Això és, precisament, el que ha fet la realitzadora búlgara establerta a Londres Mina Mileva que ha reconstruït, juntament amb la seva companya Vesela Kazova, un episodi que li va passar a ella a Pequeños milagros en Peckham Street (Cat in the wall), que s’acaba d’estrenar al nostre país. Tot i que estigui basada en fets reals és la seva primera pel·lícula de ficció com a directores després d’haver col·laborat juntes en diversos documentals premiats en festivals internacionals.

La pel·lícula, ambientada al Londres del Brexit, se centra en una immigrant búlgara, la Irina (Irina Atanasova) que viu amb el seu germà i el seu fill en un pis que ha comprat. El problema principal que té és que l’ajuntament ha decidit fer unes obres a l’edifici i cobra una quantitat desmesurada als veïns que sospiten que pretenen fer-los fora d’allà per fer negoci, la tristament cèlebre gentrificació. Durant aquells dies també acolliran un bonic gat taronja que es convertirà en el millor amic del nen, però que també els portarà molts problemes. Les dues directores ens expliquen les anècdotes del rodatge de la seva opera prima.   

-Un pastís molt controlat. «L’escena inicial amb els nens a la cuina fent un pastís és molt espontània i pot fer l’efecte que tot era improvisat, però estava tot planejat, no els vam deixar al seu aire. Tota la planificació es va fer perquè ho semblés però estava tot preparat, tot i que ells també van aportar la seva part de frescor i de bogeria».

-Al lloc dels fets. «El rodatge va tenir lloc al mateix edifici on van tenir lloc els fets, i fins i tot al meu propi apartament. L’obra i les bastides també eren reals, si no no ho haguéssim pogut fer. Estaven esperant que comencés el nostre rodatge per posar-se a treballar perquè teníem Robert de Niro darrere dient-los que quan les dues noies estiguessin llestes podien començar l’obra i també ho vam fer just a temps quan va tenir lloc allò del Brexit [fan broma]».

-El nen que no sortia de casa. «El noi protagonista era molt introvertit i molt especial, amb un món interior molt profund. Els pares ens van advertir que no li agradava sortir, que no el podíem triar perquè no li agrada anar a enlloc, prefereix quedar-se a casa. El vam haver d’enganyar i li vam dir que havíem de construir un Lego a la casa on rodàvem. El meu fill [Mina] en tenia un d’enorme i se’l va emportar. Però era tan llest que els acabava de seguida i cada dos dies havíem de comprar-li’n un de nou. Però, per error, en vam comprar un per a un nen de 8 anys en comptes de 5, que era la seva edat, i això va suposar una tragèdia per a ell i es va posar a plorar desconsoladament. Era molt professional i li vam dir que havíem de començar a rodar l’escena en què plora pel gat i ho volíem utilitzar. Li vaig dir que érem allà per ajudar-lo i que intentés reconstruir-ho recordant el que va sentir amb el Lego. Ell va acabar plorant i jo també [Vesela] darrere de la càmera i molta gent de l’equip, també».

-D’Elena a Irina. «La protagonista es diu Irina, com el seu personatge. En primer lloc li vam posar un altre nom, es deia Elena, però la manera de pronunciar dels anglesos provocava que sonés sempre com Irina. Per al nen també va ser molt convenient, ja que li era més fàcil anomenar-la pel seu nom. És una actriu molt professional que s’havia graduat a Bulgària amb un dels professors més prestigiosos del país i allà havia treballat en teatre, però mai havia actuat a Anglaterra. Aquest és el seu primer paper i és una actriu excel·lent».

-Dos veïns de veritat. «L’escena de la reunió de veïns estava completament planejada i escrita i vam treballar molt la posada en escena, qui s’asseu on i coses així. Vam convocar una reunió real abans del rodatge i vam gravar les seves converses amb la intenció d’incloure-les a la pel·lícula. Les vam ficcionalitzar i hi vam afegir alguns acudits. Dues d’aquestes persones apareixen finalment al film. Els vam donar el guió i s’estranyaven que haguessin de reproduir les seves pròpies frases i que haguessin dit això. La gent va ser molt oberta i va ser sorprenent perquè demostra d’on ve aquest humor negre dels anglesos».

-El gos i els plàtans. «El gos era una mica perillós perquè era un pitbull. Aquests animals estan gairebé prohibits a Anglaterra i han d’anar amb morrió. Vam estar observant el gos durant diversos dies i el seu amo ens assegurava que era molt tranquil, molt mans i molt bo. Però vam tenir un problema perquè no hi havia manera que lladrés davant la caldera, com exigia l’escena, fins que l’amo ens va explicar que l’animal odiava els plàtans i en vam posar uns quants darrere de la caldera i, llavors, va començar a lladrar-los. Ho buscarem per incloure-ho en el making off».

-La importància del color. «El gat és un cavaller important, i crec que és l’actor que es va portar millor en tot el rodatge i es va aprendre el guió ràpidament. Però el que més ens va costar va ser trobar un gat d’aquest color gingebre. Hi havia un veí que cuidava un gran nombre d’animals al barri i ens va dir que no ens preocupéssim perquè ell ens el trobaria. Al final ens va portar uns 20, però cap era d’aquest color, que era el que volíem. Em va retreure que no l’hi hagués dit i em va preguntar perquè havia de ser d’aquest color i jo li vaig dir que era imprescindible. M’ho vaig tornar a pensar i vaig pensar que potser no era tan important i va ser quan em va explicar que a la Gran Bretanya, el gat gingebre és en el rang més alt i també vam descobrir que són molt apreciats a Israel per la seva intel·ligència i perquè diuen que donen sort i diners. Llavors vam decidir que buscaríem un gat taronja fos com fos».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Qüestió d’idiomes. «Continuàvem buscant el gat i la Irina, que estava treballant en un pub, ens va dir que un company en tenia un així. Era un gat irlandès que es deia Cheddar i era tan bo i tan educat que s’asseia al sofà i no hi havia manera que investigués o s’amagués, que és el que habitualment fan els gats quan arriben a un lloc nou i el que necessitàvem que fes. Així que vam tornar a recórrer al veí del principi, que sabia molt de felins, i ens va dir que, és clar, tot l’equip estava parlant en anglès, que era una llengua estrangera per al gat perquè era irlandès. El millor mètode va ser posar-li una gàbia enorme i col·locar-lo al mig de la sala, on no pogués sortir, i així s’acostumaria. També vam descobrir que responia molt bé als nens perquè estava acostumat a jugar amb dues nenes que hi ha a casa seva i que li estiraven les orelles i li tocaven el cap, així que vam portar les dues nenes i, quan van arribar, va començar a ser molt més receptiu».      

-La realitat abans que res. «La decoració de la casa de la veïna amb fotos de Bob Marley i David Bowie és una creació de la nostra genial directora artística i de producció, Iulia Kunov, que va treballar molt en aquesta habitació i a decorar tot el lloc. És una altra emigrant que té una gran formació i es va fixar en tots els detalls per crear un ambient per a una persona de classe obrera en aquesta època. Tot el lloc va ser totalment transformat. La decoració era molt autèntica, trista i realista, com si aquest menjador sempre hagués estat allà, no és només qüestió de col·locar un llum o una taula, ha de semblar única, com si formés part de l’espai».