Rozalén fa les Amèriques a Porta Ferrada

Disc a disc, i ja són quatre, Rozalén ha anat definint un territori propi on la ‘cantautoria’ ben embastada es creua amb l’aparell elèctric del pop i el mestissatge amb sabor llatinoamericà, la qual cosa encavalcada a la seva figura de dona resolta que canta a les emocions, la bellesa interior i les fractures del món modern explica la seva connexió amb un públic que continua creixent. Van ser 1.700 persones, segons l’organització, les que la van la van acollir aquest dilluns a Porta Ferrada, on va presentar ‘El árbol y el bosque’, un àlbum, va indicar, «ple d’amor, però de molt amor propi, que és bo també».

Aquestes noves cançons van fer lliscar una simpatia panamericana a través de les inflexions andines de ‘La línea’ (entorn de les migracions) i els coquetejos amb la cúmbia (‘Que no, que no’) o la ranxera (‘Amiga’, composta i interpretada al disc amb la xilena Mon Laferte), a més de la versió de ‘La maza’, peça original de Silvio Rodríguez, tot i que amb un tractament més florit i pròxim a l’adaptació de Mercedes Sosa. El joc de cordes i acordions de la seva àmplia banda (sis músics) va casar amb el seu estil refrescant, entre cites a Cristina Peri Rossi, Miguel Hernández i Dulce María Loynaz («si m’estimes, estima’m sencera»), i amb la permanent assistència de la intèrpret del llenguatge de signes (i còmplice coreogràfica) Beatriz Romero.

Aus alliberades 

Rozalén va compartir sensacions molt identificables: l’alliberament que la música en directe porta en aquests moments ingrats (a propòsit d’‘A tu vida’), el descobriment que «som vulnerables» (‘Aves enjauladas’) i l’esperança a través de l’esquerda, projectada per una cançó nova, ‘Mar en el trigal’, llançada en un ‘single’ compartit amb Fetén Fetén. Aquesta peça va desplegar una foscor tribal que va aportar un benvingut contrast. ‘Loba’ va apuntar als vincles tòxics («com més em manis callar, més ganes tindré de parlar») i amb ‘El día que yo me muera’, amb alegres aromes tropicals, Rozalén va donar a entendre que es pren amb esportivitat el trànsit cap a l’última casa.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Sense innovar ni acostar-se a les estètiques musicals del moment, aquesta artista d’Albacete de 35 anys s’ha fet un lloc amb una forma de composició que connecta amb protestes seculars conservant el bon humor i mantenint a ratlla l’afectació, si bé raspa de vegades les seves cordes vocals perillosament. Tot això col·loca en una casella pròpia la seva cançó desperta, de fons artesà.