Crítica de ‘Bodas de sangre’: Lorca amb moto i un funeral

La mort banya tots els racons de l’obra de Lorca i freqüentment nega el seu gran tema, l’amor insatisfet que condueix a la tragèdia. Entre aquestes pulsions se situa el molt representat ‘Bodas de sangre’, drama que el grup Projecte Ingenu ha volgut portar fins als nostres dies. En paral·lel a la trama, ens encaixen el funeral que el poeta mai va tenir, just quan el pròxim dimecres es compleixen 85 anys del seu assassinat. I tot contra la superstició comercial d’estrenar el temut agost teatral barceloní. ¡Sort!

Se la mereix aquesta companyia encapçalada pel director Marc Chornet, a qui ja hem vist dessacralitzar més d’un Shakespeare i vestir de xandall l’elenc de la també lorquiana Yerma. Redoblen aquí el risc tecnològic fins a gairebé submergir-se en el teatre-cine que Katie Mitchell i altres tòtems han posat de moda a Europa. Així, el detall de les millors interpretacions es reserva per al primer pla electrònic que veurem projectat a la pantalla.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

En consonància, tot passa en una espècie d’estudi fotogràfic. Somriures per a la càmera sota els quals s’amaga l’altre gran tema lorquià, la denúncia de la hipocresia social de l’època. L’adaptació d’Anna Maria Ricart i el mateix director, no obstant, prescindeix de l’entorn rural i del fet real en què s’inspira l’obra per portar la trama fins als nostres dies. La parella adúltera fuig del casament amb moto i no en el simbòlic cavall lorquià –que tan bé va explotar la versió recent de Oriol Boggi– i alguna cosa es disloca també quan el nòvio té un concessionari en lloc d’una vinya. Però la pèrdua més gran es produeix per la síntesi: només veurem les parelles joves i figures crucials com La Madre gairebé desapareixen o presten els seus diàlegs.

La part elidida de trames i situacions l’omple un nou personatge afegit, Lorca mateix, interpretat pel ‘bailaor’ Jesús Blanco. Gest, dansa i encís per remarcar fragments de discursos, cançons i altres textos que es juxtaposen a l’argument i aporten lectures de present. Una espècie de fantasma pirandelià que omple de flamenc la seva pròpia obra, anticipant-se amb taloneig al tràgic desenllaç. La música en directe de Gerard Marsal va de la tradició a la taula de barreges, part fonamental d’aquesta densa atmosfera que conclou en l’acumulació final d’enterraments. Ficar Lorca dins de Lorca, fins que encaixen els versos profètics de ‘Poeta en Nueva York’: «Cuando se hundieron las formas puras / bajo el cricri de las margaritas, / comprendí que me habían asesinado».