Tornada a la infame presó Model de 1977

Javier Gutiérrez i Miguel Herranz encapçalen el repartiment de la pel·lícula ‘Modelo 77’, el rodatge barceloní de la qual està ultimant Alberto Gutiérrez, director de ‘La isla mínima’ i ‘El hombre de las mil caras’, a l’edifici del que va ser aquella presó. Un lloc que espera iniciar la seva reorganització com a centre cultural i social el 2023. Tot transmet una sorprenent sensació de realitat, i hi contribueix, potser, el fet que alguns dels figurants es coneguin bé les martingales perquè van ser hostes a compte de l’Estat a la Model anys enrere i, en privat, exhibeixin com medalles al valor les cicatrius de les ‘punxades’ rebudes allà. Haver sigut reclús va ser un plus en el càsting.

Escapar-se per un túnel

Els veïns que envolten l’antiga penitencieria urbana també han hagut de creure’s atrapats en un bucle temporal. Han vist com la policia, estranyament vestida de gris, contemplava aixecant la cella com la vorera s’omplia d’octavilles exigint «amnistia ja» o com es produïen persecucions per les teulades. I els més vells del lloc experimentaran un ‘déjà-vu’: aquella gran evasió en què per un túnel excavat des de la infermeria de la presó fins a les clavegueres va conduir 45 presos comuns a abordar la mare de totes les fugues. Va ser un rècord quant a nombre d’evadits, de la història espanyola.

Aquells fets van succeir realment el 78 i no el 77, però és que Gutiérrez només ha volgut ser fidel als fets i a la història d’un país en el qual tot estava per fer. Per allò que res retrata millor una societat que el seu sistema penitenciari. I el que aquell model deia, malgrat els seus somnis, és que Espanya seguia sent el pitjor. «La situació era infrahumana, condicions higièniques nul·les més una alimentació desastrosa. El més allunyat possible del que hauria de ser la reinserció», explica el director en una aturada.

Ho fa just després de rodar un moment molt tens en què els reclusos decideixen abandonar la vaga i deposar les armes – punxes, navalles, filarbequins i qualsevol tipus d’objecte punxant– i un d’ells reveli que el presumpte jutge que els observa és en realitat un poli de la secreta. Uns dies abans ha tingut lloc la recreació d’aquells fets que va omplir les pàgines de successos als diaris, quan, al més pur estil Mortadel·lo i Filemó, part dels 45 presos van empènyer des de baix la tapa de la claveguera a la cruïlla entre Entença i Provença i van sortir, campi qui pugui, davant la mirada estupefacta dels vianants i la sobirana badada del funcionari de la garita de l’entrada que no podia imaginar-se què era aquell enrenou. «A l’interior, en plena fuga, un dels guàrdies es va adonar del que estava passant, però no va poder impedir-ho perquè els reus el van prendre com a ostatge emportant-se’l. Va ser aquest home el que va donar la veu d’alarma al seu company tot just sortir de la claveguera, ja al carrer», explica el realitzador.

Fantasioso Dieguito

Rodríguez i Rafael Cobos, el seu col·laborador habitual, firmen com sempre el guió conjuntament, basant-se en els tres o quatre testimonis dels presos comuns que van viure l’experiència i encara segueixen vius. No van obviar, tot i que siguin reticents, les memòries de Juan Diego Redondo, ‘Dieguito el Malo’ –enorgullir-se d’un plus de maldat en aquest context retrata l’individu–, autoproclamat líder d’aquella operació junt amb altres presos com el germanastre del ‘Vaquilla’. Aquell llibre, ‘La fuga dels 45’, no passa pel que sembla un procés seriós de verificació. També van comptar els guionistes amb altres perspectives, com el testimoni de Ferran Rañé i d’Arnau Vilardebó, membres dels Joglars a qui la representació de ‘La torna’ havia portat fins a la Model, el mateix lloc on cinc anys abans, en una habitació infecta de dos per tres metres, havien aplicat el garrot a Salvador Puig Antich. Albert Boadella havia protagonitzat la seva pròpia fuga, aquesta vegada des del Clínic, tan sols un mes abans dels fets.

La pel·lícula s’inspira en aquells fets i segueix Manuel Gómez, interpretat per Miguel Herranz, un noi que comet un petit delicte de furt i acaba en presó preventiva. «Aquesta és la història d’un reclús jove nouvingut i un altre de veterà [Gutiérrez] que fa molts anys que és a la presó. Dues persones molt diferents que acaben per entendre’s», explica el realitzador, que, a punt d’acomiadar-se de Barcelona després de tres setmanes de molt estrès rodant els moments més èpics a la penitencieria, està fent les maletes per traslladar-se a Sevilla, on es rodaran les escenes més actorals en interiors.

La creació de la Copel

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

La desgraciada parella protagonista té, a més, un plus de mala sort. «Volia explicar com a dues persones els toca viure al pitjor dels llocs el moment de més llibertat al país», explica el director. El resultat va ser la rebel·lió, els presos es van autolesionar i van calar foc a diverses galeries, però tot això va fer eclosió en un moviment de solidaritat i de lluita de drets civils que havia pres ja la seva metxa el 1976 a la presó de Carabanchel, amb la creació de la Copel, Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita, que lluitava per l’ampliació als presos comuns de l’amnistia de la qual ja gaudien els presos polítics. S’hi afegia una llarga llista d’exigències, entre d’altres, l’abolició de les tortures i els càstigs disciplinaris, la creació dels vis a vis, la llibertat condicional –llavors inexistent– i la supressió de la Ley de Vagos y Maleantes amb la qual ficaven a la garjola els homosexuals –bé ho sabien Ocaña i Nazario que van passar-hi uns dies a l’anomenada Galeria dels Invertits–. «M’interessava mostrar com una actitud deixa de ser un delicte tan sols per un canvi en la perspectiva social», precisa el realitzador.

El pas del rodatge per la Model deixarà la seva empremta. Naturalment, la pel·lícula només podia filmar-se allà, però quan la producció artística del projecte, obra de Pepe Domínguez, va voler recrear la vida intramurs als 70, els canvis a efectuar no van ser pocs. Perquè als anys 80 es van fer nombroses intervencions que van tapar la funció panòptica original, aquest centre neuràlgic pel qual els guàrdies podien vigilar centralitzadament els presos. Això és una cosa que ha recuperat aquesta producció, amb el recolzament d’Ajuntament de Barcelona, perquè els visitants puguin apreciar-ho en el futur. Del que no quedarà empremta és de la resta de la producció artística: les fotografies femenines, aquest paisatge lúbric que adornava les cel·les brutes, les lliteres i les mantes llardoses. També s’eliminaran les fustes cremades i els estris destrossats que encara adornen la cinematogràfica galeria 3. I aquest reclús que exclama una vegada i una altra com un mantra inquietant «demà marxo», també callarà.