Antonio López deixa el sol de Sol

Pot ser que el senyor Antonio li hagi donat una ullada de cua de l’ull, però al seu davant hi ha una tela i un cavallet, en una escena inopinada.

No es veu un geni oficiar a peu de carrer cada dia, però sí almenys 60, els que s’ha passat el mestre de l’hiperrealisme Antonio López Sánchez, (Tomelloso, Ciudad Real, 1936), pintant un parell de vistes de la Puerta del Sol en dues teles tan altes com ell i tan amples com els seus braços en creu. Allà, sota el cel, en pura intempèrie del cor de Madrid. Del seu cavallet fins al Prado hi ha dos quilòmetres, 621 fins al MACBA, 1.200 fins al museu del Louvre i 4.029, diu el Maps, fins a l’Hermitage de Sant Petersburg.

Però totes aquestes venerables cases guarden art en diferit, i això d’Antonio López pintant al carrer ha sigut art en viu. Digui’s en pretèrit perfet, perquè aquest vespre de diumenge, tret que canviï d’opinió i li agafi per tornar, ha sigut l’últim que ha estat pintant en aquest lloc.

Atrapar la llum

Atrapar la llumAntonio López havia de sortir al carrer perquè volia atrapar in situ la llum del capvespre en les dues vistes complementàries de la plaça que mira de fixar en dues teles; no li caben en un sol quadro, una des de la cantonada amb el carrer Carretas, i una altra des de la plaça mateixa, sota l’eix del rellotge de les campanades i el cartell del Tío Pepe.

No va avisar ningú ni va donar la tabarra a la premsa: es va presentar un dia de juliol sense més ni més a les set i va plantar el seu cavallet fins a les nou de la nit, fent dubtar un policia municipal de si tenia llicència.

Tenia permís, i de més, perquè en cada crepuscle ha agafat una tela i se l’ha portat en braços fins a l’edifici de la presidència de la Comunitat de Madrid, on l’hi han estat guardant en el que van ser els calabossos de la Brigada Politicosocial per evitar-li el destorb d’haver de transportar-les a casa.

Rolling Stone amb pinzell i gorreta

Rolling Stone amb pinzell i gorretaAntonio López s’havia plantejat dues vegades en el passat sortir a pintar la plaça a la plaça. Però l’aturava el fet de pensar en la gentada. Imaginin-se Keith Richards sortir, ple d’arrugues, a tocar la guitarra a Trafalgar Square. Doncs més o menys, però no hi ha hagut aclaparament. Ni tants coloms.

No l’han atabalat de més perquè cada tarda un ajudant guardava gelosament una ratlla pintada amb guix al terra, frontera per a dos metres quadrats. Dins d’aquesta minúscula república de l’art Antonio López ha pintat Sol al sol. I sense faltar amb la seva gorreta vermella, samarreta i pantalons curts, les tardes de l’onada de calor.

I veure’l pintar és assistir a una tasca d’artesà. La gent en general calla, parla, però sense esvalotar. «Jo ‘li’ vaig veure al Reina Sofia amb les seves filles» diu una senyora ‘leísta’, com ha de ser a Madrid, a una altra de tan jubilada com ella. «A aquest se’l reconeixerà quan mori», afirma un cunyat amb rayban negres. «Com Dalí i aquest, cap,» en diu un altre a un amic.

L’ajudant, en bermudes, barret de palla i espardenyes com les de Pedro Sánchez, recorda al públic que no ha de traspassar la ratlla blanca. I López, amb un llapis entre les dents, observa i pinta. De tant en tant necessita observar la cantonada on el sol il·lumina un ampit, i si té gent pel mig fa així amb la mà i s’aparten les messes de tafaners com si les gronxés el vent.

L’artista ajusta els ulls; necessita veure la llum exacta del tendal granat del Change Exchange, el neó verd del Llaollao i el cartell negre del Papizzolo Pasta & Pizza. O necessita amarrar la perspectiva, i agafa proporció amb un escaire que munta amb dos trossos de fusta i amb un compàs que porta a l’aire i a la tela, a l’aire i a la tela, per captar la distància entre la finestra del primer i el fanal negre.

Ressol

RessolAntonio López no necessita gaire. Ho portava gairebé tot a la bossa de plàstic d’una botiga d’art i en una altra de paper adobada amb cinta d’embalar que deixava a terra, amb la paleta i dues dotzenes de pinzells.

El ressol de la set de la tarda il·lumina la columna d’un porxo, i Antonio López agafa un pinzell molt fi i aplica un toc color maionesa. Aquesta és tota l’acció. Ni coreografia ni escarafalls, treball minuciós i lent del que la gent es cansa aviat, i per això, entre el públic, l’avantguarda ha deixat pas a una línia més endarrerida cada deu minuts; el que es triga a provar enquadraments amb el mòbil.

La calor ha sigut tremenda aquestes tardes, però el mestre ha pintat amb l’aplom del llaurador que va ser el seu pare, fins que el sol de Sol es compadia amagant-se per darrere de l’Hotel Moderno i El Corte Inglés.

De tant en tant connectava amb el públic, reia amb els comentaris de la gent, i de la calor: «M’agafarà un treball».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El públic d’aquest inèdit espectacle s’ha dividit entre els que feien fotos a l’artista i els que es feien ‘selfies’ amb el vell mestre de fons pintant un quadro.

Aquests i els turistes, els cambrers, les jubilades, els carteristes, els menors estrangers no acompanyats, els veïns amb patilla, ja tenen una anècdota. Un dia explicaran: «Jo vaig veure pintar Antonio López».