Chano Domínguez: «Fem els concerts creuant els dits perquè no passi res»

Per a mi significa poder estar amb gent jove que està molt vinculada al que jo faig. És com una retroalimentació d’energia. Aquest octet està format per gent molt jove, molt ben preparada. Per a ells és gratificant tocar amb un músic amb la meva experiència. Per a mi és excitant. Tots hi sortim guanyant. Ja hem fet alguns concerts, un a Cadis i un altre a Begur i ¡donen tot el que tenen que no és poc!

Imagino que al principi els va imposar cert respecte tocar amb una llegenda i Premi Nacional de Músiques Actuals 2020.

El respecte que imposa tenir quatre dècades d’experiència més que ells. Però soc una persona molt pròxima i quan m’implico en un projecte amb músics em sento molt bé amb tots. Això es va entendre molt ràpid i hem pogut treballar d’una manera relaxada.

¿Quin tipus de músics buscava?

No anava amb una idea preconcebuda i em va costar elegir perquè hi ha un bon nivell al Taller. Al final l’elenc té bateria, percussió, un contrabaixista que també toca baix elèctric, un guitarrista elèctric i dos saxofonistes. Un és saxo tenor i clarinet; l’altre, saxo tenor, clarinet i flauta travesera. Una ‘cantaora’ de flamenc, un bateria i una percussió flamenca. Més el piano i els teclats.

¿Hi ha una cosa nova en el repertori?

No. Una part important del xou es basa en les peces que vaig fer per a Universal fa més d’una dècada: ‘New flamenc sound’. També hi haurà ‘standars’ de jazz i cançons tradicionals espanyoles. Aquest ‘ensemble’ em va semblar ideal per tornar a tocar aquesta música que m’agrada molt però que només puc tocar quan tinc un grup gran.

I això és més complicat amb la Covid. ¿Com veu el futur amb aquest panorama?

Espero que anem a millor després de tres mesos confinats on vam tocar fons. Ara tot és molt estrany perquè no pots fer plans perquè les normatives de seguretat van canviant, no només entre països, també entre autonomies. Estem en un moment d’incertesa total. Fem els concerts creuant els dits perquè no passi res i puguis pujar a l’escenari. Però crec que som en el camí per recuperar la normalitat. Ni idea de quant temps portarà això però espero que com més aviat millor.

¿Què ha suposat la pandèmia?

Ha sigut un punt d’inflexió, ha avançat el moment de prendre decisions que estaven en l’aire. Vivia als EUA però arran de la pandèmia vaig pensar que el millor era tornar aquí i estar amb la meva gent. El 2022 la meva idea és tornar per fer algunes gravacions que tinc pendents i projectes que he deixat a mitges. Però no crec que em quedi. La qualitat de vida que tinc aquí no té res a veure amb la que tenia a Brooklyn.

Chicuelo i vostè no han fet cap projecte mà a mà però compartiran cartell.

Ens coneixem des de principis dels anys 90 però mai hem tingut l’oportunitat de pujar a tocar junts. Jo l’admiro molt com a guitarrista i com a pianista flamenc. Em sembla dels més punters. És un músic molt seriós amb idees molt clares. Sempre estic obert a treballar amb gent diferent perquè és el que ens enriqueix.

Això mateix diria l’enyorat Paco de Lucía.

Ell és l’exponent més gran de la música que fem avui dia. Ell va obrir una porta per la qual hem entrat tots els altres per establir una relació natural entre músiques tan diferents com poden ser el jazz i el flamenc.

Notícies relacionades

Marsella, estrella criminal

Nàpols, trets i filosofia

Ara arrasa el reggaeton.

Jo no escolto aquesta música però quan la sento al carrer m’atordeix moltíssim amb aquest ritme tan constant i repetitiu. El que diuen els que canten tampoc m’ha semblat que tingui molta rellevància. En lloc de reggaeton prefereixo escoltar un poeta que fa ‘spoken word’ o un bon músic de trap dient-te alguna cosa, explicant-te alguna història. A mi, no em crida en absolut. Però és una expressió del carrer, molt urbà. Adona’t que avui dia molta gent fa cançons sense ser músic. A internet hi ha ‘beats’ i bases perquè et construeixis el que vulguis. Hi poses la teva veu a sobre i te l’afines amb auto-tune. Avui la tecnologia permet que qualsevol es faci un disc a casa seva, una cosa impossible fa 40 anys.