I ara que ha mort Charlie, ¿què, Rolling Stones?

Una de les infinites gràcies dels Rolling Stones és que són despietats. Pot sonar malament, però és així i ha redundat en el seu benefici. Els sentiments no tenen cabuda en Ses Satàniques Majestats. Brian Jones va ser despatxat del grup quan se li’n va anar l’olla i Mick Jagger i Keith Richards van veure que no se’ls donava gens malament compondre. Un mes després moria Jones ofegat a la seva piscina. Com si res. Mick Taylor, el substitut de Jones, va deixar els seus serveis a ‘Let it bleed’, ‘Sticky fingers’ i ‘Exile on Main street’ (bé, i a ‘It’s only rock’n’roll’ i ‘Goats head soup’), una de les sèries més formidables de la història de la música. Fins que fart de ser menystingut va tocar el dos. Adeu, fins aviat. El recanvi va ser Ron Wood, un tipus amb el qual és impossible enfadar-se, que s’entén de meravella amb Richards i que se sent més que realitzat sent ‘només’ guitarrista de la banda. Per tot això segueix en el grup. El baixista Bill Wyman va abandonar el grup el 1993 i possiblement la resta de la formació va brindar per la seva partida.

Notícies relacionades

Mor Charlie Watts, el bateria dels Rolling Stones

Més músicai solidaritat que política

Per no parlar que la banda és des de fa dècades una entitat zombi en el pla creatiu ni que les relacions humanes entre els seus integrants van desaparèixer fa molt temps, almenys entre Jagger i Richards.

¿Pot la mort de Watts fer plantejar als Rolling Stones, això és, a Jagger i Richards, la seva dissolució? Tan probable com treure una puntuació d’u tirant dos daus.