Debat: ¿seguiran els Stones sense Charlie Watts? I: ¿haurien de seguir o tirar la tovallola?

1) Crec, i espero, que es limitaran a complir els compromisos adquirits. Els concerts programats per al setembre els faran segur, hi ha molts diners en joc que possiblement ja han cobrat per endavant... i no m’imagino Jagger tornant la pasta. L’anunci previ que la gira es faria amb Steve Jordan és tota una declaració d’intencions en aquest sentit. ¿Més endavant? Mick i Keith, malgrat la seva edat, es mantenen vius gràcies a continuar en actiu i al massatge per a l’ego que suposa que et continuïn aclamant multituds. ¿Seran capaços de renunciar-hi?

 2) Mai em vaig imaginar desitjant la dissolució dels Stones. Quan deixin d’existir res serà igual, i als que els hem seguit de forma gairebé malaltissa ens quedarà un buit enorme, gairebé impossible d’omplir. Però, vist això, prefereixo que ho deixin amb dignitat que arrosseguin el nom afegint un altre mercenari solvent a una llista ja llarga. Fas una ullada a la portada d’‘Aftermath’ i queden dos dels cinc tios que hi apareixen. La fugida de Bill Wyman va ser, per mi, dura d’assimilar. Però això del Charlie són paraules majors. Era l’ànima del grup, molt més que el bateria. No té sentit que continuïn funcionant com a Rolling Stones. Mick, Keith, si us avorriu a casa, graveu discos en solitari i passegeu-los.

1) L’anunci que Steve Jordan seria el bateria a la gira de la tardor convida a pensar que el grup, al corrent de l’estat de Watts, pensava en el futur. No veig els Stones fitxant-lo com a simple pedaç d’un breu ‘tour’ de comiat per la porta del darrere, i tendeixo a pensar que la seva història seguirà mentre la salut de Jagger i Richards ho permeti. Ells saben que són les peces troncals de l’equació i que poden continuar omplint estadis (amb l’insigne recolzament de Ron Wood) tal com fa The Who, que després de baixes doloroses (Keith Moon i John Entwistle) continua endavant amb Roger Daltrey i Pete Townshend com a únics supervivents sense que el seu poder de convocatòria se’n ressenti. ¿Els diners són la gasolina? També, però no només: ego, reconeixement, ofici musical, perpetuació del seu rol de majestàtiques ‘rock stars’.

2) Si els Stones han arribat fins aquí, i el públic està en disposició de respondre (diria que sí), veuria bé que seguissin. Tot i que imaginar-los sense Watts pugui descol·locar ara mateix, ja no es tractaria del primer canvi en la formació (Brian Jones, Mick Taylor, Bill Wyman), i Jagger i Richards, el cantant i el senyor dels ‘riffs’, compositors tots dos del gruix del repertori, aguanten les mirades. Els Stones poden demostrar que el grup està per sobre de la suma dels seus membres i per què desafien la mort. I Steve Jordan, que ja va tocar (d’amagatotis) a ‘Dirty work’ (1986) i s’entén bé amb Richards, dona àmpliament la talla.

1) No. Abaixar la persiana del tinglado ‘stone’ en senyal d’homenatge a la memòria del bateria caigut és un gest que encaixa malament en la història d’un grup que va desposseir un dels seus fundadors de la condició de membre oficial per lleig, que va saltar sense despentinar-se per sobre del cadàver de Brian Jones un mes després d’haver-lo expulsat de la banda, que va continuar tocant a Altamont mentre els Àngels de l’Infern apunyalaven un jove negre als seus nassos i que amb prou feines va parpellejar quan el baixista Bill Wyman va anunciar el 1993 la seva intenció de tocar el dos. De fet, Jagger i Richards ja havien anunciat la decisió de sortir aquesta tardor de gira sense Watts i la mort del Harpo Marx de les baquetes els brinda ara un esplèndid pretext per fer d’aquests 13 concerts una ocasió especial. A la cantonada esperen la reedició ampliada del controvertit ‘Tattoo you’ i el llançament d’un nou elapé d’estudi amb material original, combustible més que suficient per fer que la roda continuï girant. 

2) Endavant, per descomptat. A hores d’ara de la pel·lícula, la longevitat sobrenatural del grup s’ha convertit en el seu principal argument artístic. Aturar l’activitat per defunció d’un dels components sembla un desenllaç massa vulgar per a una història tan colossal. Tot i que, en realitat, qualsevol cosa que no sigui cremar per combustió espontània o una abducció extraterrestre en ple concert serà un final decebedor. Que són els Rolling Stones, punyeta.

1) Seguiran. Estic convençut que als tres Stones que queden serà difícil fer-los baixar d’un escenari. Per diverses raons: a) M’imagino que preveient l’inevitable desenllaç del Charlie alguna cosa tindrien previst quan van decidir recórrer a Steve Jordan com a substitut per a la gira pels EUA. Jordan és un bateria solvent que ja ha agafat les baquetes amb músics d’altura o amb els X-Pensive Winos, la banda amb què Keith Richards projecta les seves composicions al marge dels Stones. Tot i que amb menys carisma que Watts, va passar amb Bill Wyman quan va decidir deixar la banda, o Mick Taylor, i no diguem Brian Jones. I b) Per mi el més determinant és que els Stones funcionen com una S.A. des de 1963. Són una empresa solvent, amb una vasta facturació i una respetabilíssima rendibilitat. Haurien de sortir a borsa. ¿Alguna empresa amb aquests balanços s’atreviria a dissoldre’s, posem Coca-cola? ¿Que ja no graven nous discos? ¿Potser importa?

2) A l’edat que podrien ser en una residència de gent gran, ensenyant a tocar la guitarra els nets o disfrutant còmodament de la jubilació, aquests tios trien pujar a un escenari, sortir de gira i estar mig any lluny del sofà de casa seva. Ho porten en l’ADN. És molt improbable veure avui dia un espectacle que s’acosti a la grandiositat d’un concert dels Rolling Stones. Mai repeteixen xou, i per moltes vegades que els hagis vist, cada gira és una nova temporada de la ‘sèrie’. Jo no veig tres octogenaris tocant davant 100.000 persones, jo veig la cavalleria salvant el rock and roll. Potser només AC/DC és capaç de ficar-nos en un parc temàtic semblant. Sempre dic el mateix quan surten de gira: ja n’hi ha prou. I al cap de pocs minuts em veig traient l’entrada.

1) Ni el jugador més kamikaze apostaria que els Rolling Stones diran adeu ‘només’ per la mort de Charlie Watts. Regnen en la reialesa del rock, i en la reialesa no s’abdica, només es mor (amb deshonroses excepcions).

2) Des del punt de vista creatiu i romàntic els Stones haurien d’haver-se separat fa quatre dècades. Haurien deixat una discografia portentosa, amb comptades màcules, i no haurien pervertit tant l’ideal de banda de rock and roll com un grup d’amics units contra el món. No obstant, al desplaçar l’eix de la gravació de discos al superespectacle en directe i convertir la marca en símbol de resistència, han creat certa èpica xacrosa, una mica a l’estil ‘Grup salvatge’, i ara seria un desengany que no morissin matant.