‘Un domingo en Ville d'Avray’: una madame Bovary del segle XXI

El Quixot i madame Bovary són dos personatges universals que exposen el poder perniciós de la ficció. Tots dos són grans lectors i es deixen obnubilar per l’ideal: d’honor en el cas de l’‘hidalgo’, d’amor en el cas de la burgesa Emma. Dominique Barbéris (Camerun, 1958) proposa ara ‘n domingo en Ville-d’Avray’ una versió d’aquesta mateixa patologia, però actual i construïda a partir de la relació sempre sucosa entre dues germanes.

Notícies relacionades

Nagore Aranburu: "Cal revisar el grau de violència que permetem"

La sèrie ‘Santuario’ mostra un futur distòpic que espanta

Claire Marie, la més gran, és la que somia ser rescatada pel genet de ‘Jane Eyre’ a la seva casa enjardinada de Ville-d’Avray, un Sant Cugat parisenc, on viu amb la seva filla i el seu marit –metge com el de l’Emma– un home afable que es dedica bàsicament a tranquil·litzar els seus malalts. Més pragmàtica i urbanita, la germana petita narra la visita d’un diumenge de setembre en què, com a les epifanies de joycianes, descobreix alguna cosa que li fa revisar la seva concepció de les coses.

La conversa segueix els meandres d’una educació i un passat compartits. L’evocació de la cançó ‘L’été indien’, banda sonora d’una època plena de promeses d’amor apassionat, dispara una confessió: «Vaig conèixer algú, fa anys, ¿mai t’ho he explicat?», deixa anar l’«avorrida» Claire Marie. Aquesta «breu trobada», més un anhel que una altra cosa (fins a aquest punt l’ensopiment i la moral s’han apoderat d’aquesta Emma del segle XXI), és el nucli d’aquesta novel·la que revela més del que explica, i en què Barbéris desplega amb una sensibilitat gairebé oriental, amb aquests traços que delimiten el contorn de les coses sense forçar-les, un retrat de la insatisfacció femenina actual on cristal·litza tot el pes de la derrota.