Alain Pérez porta de nou la millor salsa al Poble Espanyol

Ara té 44 anys i diverses vides musicals a l’esquena. O al seu voltant, seria més apropiat dir. Viu embarcat en incessants projectes propis i aliens. El porta a Barcelona el seu disc ‘El cuento de la buena pipa’. «El títol és una expressió per parlar d’una cosa que mai s’acaba. Ni tan sols comença. I es refereix també a aquest constant continuar somiant, creure amb il·lusió encara en això...», afirma Alain Pérez.

Si ja per si mateix és tot un home orquestra, ve recolzat per 12 músics més. «Intento mantenir un equilibri entre la sonoritat que internacionalment es coneix com a salsa i altres estils cubans ballables». L’anomenada ‘timba’ en què va evolucionar: «Jo formo part d’aquesta generació i continuo defensant els seus trets i energia». I els gèneres antecessors: «Porto també els meus sons, els meus boleros, les meves rumbes...».

Precoç mestre del ‘latin jazz’, amb només 17 anys es va integrar al llegendari grup Irakere. «Em va donar l’oportunitat el mestre Chucho Valdés i em va canviar la vida per sempre. Et pots imaginar: un estudiant de nivell mitjà començant a viure...». Tot i que ja treballava en la música des dels nou anys: «Vaig sortir de casa meva a aquesta edat i vaig començar la carrera amb tots els compromisos que comporta: assajos, classes, concerts, viatges...». I als 21, un viatge a Espanya com a director musical del grup Issac Delgado va tornar a canviar-ho tot.

Idil·li amb el flamenc

«Em van proposar gravar un disc meu i em vaig quedar aquí». ‘El desafío’, es va titular i es va publicar el 2001. Sense que tingués gairebe cap difusió. «Aquella carrera acabada de començar va anar quedant endarrerida de seguida». Per la falta de promoció i, sobretot, perquè un nou idil·li musical acabava de néixer: Alain Pérez i el flamenc. «Em va canviar l’orientació que portava. Vaig descobrir un concepte diferent completament, que trenca amb tota la lògica i els patrons occidentals. El cicle harmònic manté una altra tensió, un altre color... No camina en paral·lel amb la melodia sempre».

Després de participar en la pel·lícula ‘Calle 54’ comença a treballar amb Niño Josele, Enrique Morente, Javier Limón i tota la plèiade flamenca del moment. «El 2004 vaig gravar amb Paco de Lucía i em va proposar unir-me al seu nou grup». Amb ell va recórrer el món exhaustivament fins a la seva sobtada mort el 2014. «Llavors decideixo tornar a provar el meu propi projecte, però a la meva terra: on la gent sent com jo, balla com jo, parla com jo.... Cuba em va retornar allò que havia anat sembrant». I amb èxit clamorós.

Imponent imatge        

A diferència del que sol passar quan un musicàs seriós fa un pas endavant i deixa el seu paper secundari, Alain Pérez agafa el micròfon com si destapés una ampolla de xampany. Adquireix un rol vibrant. «En els meus primers records sempre em veig ballant i jo vaig començar com a cantant». D’imponent figura i ampli somriure, amb la seva característica trena i aquest bastó amb què homenatja el ‘sonero’ Benny Moré. «Li reto homenatge sempre, molt més enllà del bastó. Per cert, la passada setmana hauria complert 102 anys».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També fa escassos dies s’estrenava, a Youtube i altres plataformes, un dels treballs amb què afirma sentir-se més orgullós en la seva faceta com a productor: ‘Moscas de fuego’ del sens igual Roly Berrío, gravat en directe a Santa Clara. «És un artista que mereix estar a dalt de tot. Avui hi ha molta gent que canta molt bé però interpretar així, dir les coses amb el cos i amb les mans com ell fa, això gairebé s’ha perdut».