Pedro Almodóvar: «Gràcies al cine, Rajoy quedarà eternament vinculat al seu mal a la memòria històrica»

«La memòria històrica és un assumpte que el nostre país té pendent perquè, fins que no es pagui l’enorme deute moral que tenim amb les famílies dels desapareguts, que es mantenen enterrats en fosses i altres llocs indignes, no podrem tancar la ferida causada per la Guerra Civil», afirma Almodóvar sobre el tema que més fonamentalment aborda la pel·lícula. I l’aborda de forma absolutament explícita, i amb clara voluntat pedagògica. En alguns moments els personatges s’expressen com si estiguessin llegint paràgrafs d’un llibre d’història, i en d’altres pronuncien frases del tipus «qui no resol el passat és incapaç de mirar al futur». Aquest didactisme gens subtil resultarà estrident per a qualsevol espectador espanyol dotat de les nocions bàsiques sobre la matèria, però per al públic de més enllà de les nostres fronteres pot suposar una pertorbadora revelació. És probable que fins avui el coreà Bong Joon-ho, director de ‘Paràsits’ (2019) i president del jurat que aquest any decidirà el palmarès de la Mostra, no sabés que en un país democràtic i socialment avançat com Espanya hi ha restes de cadàvers a les cunetes.

Amb això n’hi ha prou per considerar ‘Madres paralelas’ com l’obra més obertament política del seu director malgrat que aquest apel·latiu sembla exagerat per descriure una pel·lícula que durant la major part del seu metratge funciona com un melodrama de manual. El relat arrenca quan dues dones de generacions diferents, Janis (Penélope Cruz) i l’adolescent Ana (Milena Smit), coincideixen com a pacients en una habitació d’hospital. Totes dues estan embarassades de forma accidental, però només una d’elles se sent entusiasmada amb la idea de tenir un nadó. «Jo vaig créixer entre figures maternes omnipotents i elles, sobretot la meva mare, van inspirar les mares que he retratat al llarg de la meva carrera, però ara m’interessen més les mares imperfectes o aquelles que travessen períodes difícils», explica Almodóvar sobre una premissa argumental que en el seu desenvolupament va embolicant-se de revelacions i girs relacionats amb negligències mèdiques, malalties terminals i morts sobtades, episodis turmentats d’homosexualitat i violacions en grup.

És un territori en el qual el director se sent segur; vist això, potser massa. En bona mesura, al cap i a la fi, la pel·lícula és el tipus de retrat de sororitat que ja ha traçat abans diverses vegades al llarg de la seva filmografia, i amb més sofisticació formal i narrativa. Per descomptat, aquí les vivències tant de la Janis i l’Ana com de la Teresa (Aitana Sánchez-Gijón) en bona mesura tracten de funcionar com a elements de reflexió sobre la divisió entre una Espanya que necessita recuperar la memòria històrica, una altra que es nega a saldar comptes amb l’ahir i una tercera, els ‘centennials’, que ni tan sols saben qui va ser el tal Franco. No obstant, el personal i el social no arriben a interactuar de forma tan fluida com haurien.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sigui com sigui, la recepció de ‘Madres paralelas’ al nostre país –s’estrena el 8 d’octubre– possiblement estarà menys determinada pels seus mèrits artístics que pels prejudicis ideològics. «Respecte a la possible reacció de la ultradreta davant la pel·lícula, prefereixo no pensar-hi, i he decidit que no em donaré per al·ludit», afirma Almodóvar, abans de lamentar que hi hagi «un partit que reacciona contra tot d’una manera delirant» i que «diu coses gairebé inconstitucionals». Entre els moments de la pel·lícula que més prometen fer parlar hi ha una al·lusió a Mariano Rajoy, que el 2015 es va vantar que el seu govern assignava «zero euros» de pressupost a la memòria històrica. «Em va semblar un insult superlatiu», recorda el manxec. «El cine té la facultat de sobreviure’ns i, gràcies a la pel·lícula, Rajoy quedarà eternament vinculat a aquesta frase de tan mal gust i tan nociva».