‘Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos’: en terra de ningú

Just com el seu protagonista, Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos és una pel·lícula atrapada entre el llegat dels seus antecessors i la recerca d’una identitat pròpia. Primera pel·lícula de l’Univers Cinematogràfic de Marvel protagonitzada per un superheroi asiàtic, vol funcionar com a tribut a diferents tradicions fílmiques relacionades amb les arts marcials, però també com la 25a entrega de la saga a què pertany, i mai arriba a trobar uhn lloc veritable en aquesta terra de ningú. Està plena de moments que la distingeixen de la resta de catàleg de l’UCM, però en general s’acontenta amb utilitzar al·lusions més aviat supèrflues a la cultura que vol homenatjar.

El personatge titular és un jove aparentment corrent que al seu dia va ser instruït en diversos estils de combat per un pare que es va revelar com un superbrivall embogit pel poder, i que al llarg del relat accepta el seu destí: saldar comptes amb el seu passat per convertir-se en un mestre de les arts marcials. Per explicar els seus orígens i circumstàncies el director Destin Daniel Cretton recorre a nombroses escenes purament expositives que, això sí, combina amb una col·lecció de seqüències d’acció en les quals es barregen al·lusions visuals i coreogràfiques a les pel·lícules de Zhang Yimou, les de Jackie Chan i les de John Woo, entre d’altres. Aquestes referències al cine d’acció oriental, diem, es barallen per deixar-se veure entre les capes d’imatgeria digital que defineixen el cine de superherois modern. A mesura que aquestes escenes guanyen en elaboració, la pel·lícula en el seu conjunt va perdent personalitat.

Notícies relacionades

¿Qui passa primer?

Una novel·la sobre la vida en temps de Ceausescu guanya el Tusquets

Una de les habilitats de Cretton com a director és la seva habilitat per fer-nos empatitzar amb els seus personatges; així ho ha demostrat en pel·lícules com l’èxit indie ‘Short Term 12’ (2013) i el recent drama legal ‘Cuestión de justicia’ (2019). Aquí aconsegueix dotar el relat de càrrega emocional malgrat que en el seu centre mateix hi ha un heroi amb cara de pal que només es mostra capaç de cobrar veritable vida quan està envoltat d’efectes visuals. Les limitacions de l’actor Simu Liu queden especialment en evidència cada vegada que es mesura en escena contra Tony Leung, tota una llegenda del cine hongkonguès i un veritable sortidor del carisma que se’ls exigeix a les estrelles. Leung resulta tan magnètic, i aporta tanta profunditat psicològica al seu personatge, que s’apodera de la pel·lícula. Pot ser que sobre el paper, ‘Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos’ sigui la història d’origen d’un home destinat a salvar el món, però a la pràctica funciona millor com la de l’antiheroi tràgic que té per nèmesi un sociòpata seductor que ho té tot excepte l’únic que realment necessita –la dona que va permetre descobrir la seva pròpia humanitat–, i que està disposat fins i tot a acabar amb el món per recuperar-ho.