Sí: ‘Dune’ era adaptable al cine i Villeneuve era el director indicat

Probablement sigui injust considerar la pel·lícula, presentada aquest divendres fora de concurs a la Mostra, d’acord amb la seva relació amb altres ficcions, bàsicament perquè es corre el risc de jutjar-la pel que no és més que pel que és. No obstant, les comparacions són inevitables tant a causa de l’estatus adquirit pel seu model com per l’existència de ‘Dune’ (1984), interpretació tan fallida d’aquest text que el director David Lynch va exigir la retirada del seu nom dels crèdits de la versió que va arribar als cines, imposada pels productors i molt diferent de la que ell havia concebut.

Segur que no fa falta aclarir que la pel·lícula de Villeneuve no s’assembla en gairebé res a la de Lynch. No conté ni efectes especials risibles ni Sting vestit exclusivament amb uns calçotets alats, i amb prou feines necessita cinc minuts de metratge per explicar molt més, i amb molta més claredat, que la seva predecessora en dues hores i quart, dedicades a convertir la novel·la en un batibull inintel·ligible fins i tot per als que han llegit Herbert. La història transcorre en un futur llunyà en què impera un sistema feudal i en què els llinatges nobles lluiten entre si per governar planetes. Transcorre majorment en un d’ells, Arrakis, en el qual habiten cucs gegants i es produeix una droga, coneguda com el melange o l’espècia, que prolonga la vida i és essencial per als viatges interestel·lars –i, en alguns casos, proporciona visions del futur a qui la utilitza; és allà on l’heroi Paul Atreides (Timothée Chalamet) es converteix en líder d’una revolució per rescatar l’univers de la tirania. Es tracta, inevitablement, d’una descripció molt superficial per a un relat que mentrestant descriu un guirigall de religions, costums, forces polítiques i intrigues palatines.

Díptic

La nova pel·lícula ha sigut dissenyada com la primera part d’un díptic –el seu títol complet és ‘Dune, part u’, i per tant cobreix només una part dels esdeveniments relatats a la novel·la original–, però n’hi ha prou per deixar clar que Villeneuve ha menystingut alguns dels elements de la novel·la més difícilment traduïbles al llenguatge cinematogràfic, com la successió de monòlegs interns o d’arrencades telepàtiques i l’espessor filosòfica i mística. Així mateix, prescindeix de diversos personatges creats per Herbert i d’escenes que omplien pàgines de forma innecessària –el llibre, que no s’ofengui ningú, té bastanta palla–, per centrar-se en l’arquetip popularitzat pel mitòleg Joseph Campbell: el periple d’un heroi que, secundat pels seus mentors, travessa el llindar que el porta a un món extraordinari i, després de superar una crisi decisiva, experimenta una transformació existencial i compleix una gesta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el procés, ‘Dune’ planteja assumptes de plena actualitat, com els efectes de l’imperialisme i el capitalisme i la sobreexplotació de la Terra. Javier Bardem, que a la pel·lícula encarna un guerrer del desert anomenat Stilgar que sens dubte tindrà més protagonisme a la part dos, ha afirmat a Venècia que Herbert «va ser un avançat al seu temps» pel fet de plantejar gairebé sis dècades enrere la idea d’un planeta Terra inhabitable. «Està passant ara, i resulta aterridor. Està a la mà dels governs i les grans corporacions trobar una solució i canviar la mentalitat col·lectiva sobre la nostra actitud davant el món». Villeneuve, per la seva banda, ha reflexionat sobre la resta de temes pertinents que ‘Dune’ explora, com «el risc que comporta barrejar la política i la religió i el perilloses que poden resultar les figures messiàniques». 

Potser la pega més gran que es pot posar a la seva pel·lícula és que, sobretot si es porten a terme comparacions –i recordi’s que no són justes–, és que l’ha produït Hollywood, i això necessàriament implica que no és ni tan complexa com el text d’Herbert, ni tan extravagant com la de Lynch i ni tan llunàtica com el projecte que Alejandro Jodorowski va tractar sense èxit de posar dret al seu dia, que hauria durat 14 hores i comptat amb Salvador Dalí, Orson Welles, Gloria Swanson i Mick Jagger en el seu repartiment. En tot cas, diem, cal veure què donarà de si la part dos. La part u, al cap i a la fi, conclou amb cinc paraules: «Això és només el principi».