Pere Arenys: la història de l’últim executat a Andorra

A través d’una investigació de gairebé quatre anys, el novel·lista andorrà Iñaki Rubio desenterra el cas per posar-hi una mica de llum. ‘Morts, qui us ha mort?’, acabada de publicar per Comanegra, no és només la història d’un assassinat entre germans, sinó també la d’un drama familiar marcat per les malalties mentals i un sistema judicial inexpugnable.

Crim doble

18 d’octubre de 1943. Aquesta és la data en la qual Pere Arenys va ser condemnat a mort després de confessar l’assassinat del seu germà Anton Gastó, teòricament per quedar-se amb la seva herència. La sentència es va llegir a la plaça del Príncep Benlloch d’Andorra la Vella, davant de tot el poble, que aleshores rondava els 5.000 habitants. Arenys, que feia dos mesos que estava tancat en un calabós en condicions deplorables, amb prou feines podia posar-se dret. Molt menys protestar. Sense dret al perdó, com sí que s’havia donat en casos anteriors, la comitiva veïnal va seguir el condemnat fins al lloc on va ser afusellat.

El tractament inhumà a Pere Arenys constitueix el segon crim en aquesta història, per la qual Rubio s’interessaria 75 anys després. «Era una història silenciada», admet l’autor. «No existeix gaire informació sobre tot aquest procés. Hem aconseguit rescatar part del sumari i trobar informació que posa sobre la taula certes qüestions que no coincideixen amb la versió oficial. ¿Per què voldria Pere convertir-se en hereu quan ja ho era per part de mare d’una casa a Caldes?», es pregunta. Per tant, la crònica ficcionada planteja que la motivació fos una altra.

Al costat de Jordi Mas, el net d’una neboda de la família, Rubio va aconseguir tornar a obrir les portes de Can Gastó, a Canillo, la finca abandonada en la qual havia habitat la família Gastó i que s’havia mantingut clausurada des que l’única germana que quedava viva, Àngela, fos traslladada a un psiquiàtric de Barcelona després dels fets. Allà, la dona va ser diagnosticada d’esquizofrènia abans de morir el 1981, acabant amb el llinatge directe de la família.

L’escena del crim

Tot i que ara Can Gastó està envoltada per la modernitat –a escassos 300 metres trobem una carretera general i un restaurant–, la masia de pedra negra, d’aquesta en la qual el fred cala fins i tot a l’estiu, s’havia quedat atrapada al segle passat. «A l’entrar gairebé tot estava com l’havien deixat el dia en què van succeir els fets. Mobles, roba... Hi havia també algunes taques de sang», explica Rubio.

La vida en un entorn rural era molt dura. De fet, els germans protagonistes de la crònica dormien al mateix llit «per aprofitar la calor humana», diu Mas, qui coneix de primera mà que el fred nocturn d’Andorra és pràcticament glacial. Més encara per a una família de camperols per a qui les comoditats de l’aigua corrent o la calefacció eren encara una utopia. Unes condicions que van ser clau per desentranyar el que veritablement va succeir amb un dels crims més sonats d’Andorra.

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

Amb la col·laboració de les poques persones d’aquella època que continuen vives, familiars dels involucrats i els arxius oficials d’Andorra la Vella i de Canillo, ‘Morts, qui us ha mort?’ recull una investigació de tres anys buscant justícia per a una història que Rubio considera que no ha sigut tractada de la forma correcta. «A Andorra hi ha molt tabú amb certs temes», com els seus episodis violents. «Són gent reservada», aclareix l’escriptor.

Ara, la finca on van succeir els crims està sent restaurada per la seva família amb la intenció de convertir-la en un allotjament rural.