Les curiositats del drama d’extraradi ‘Chavalas’

Resulta estimulant comprovar com, en els últims anys, van apareixent noves directores de cine catalanes que aporten el seu talent a aquest art. L’última a arribar és Carol Rodríguez Colás, que acaba d’estrenar la seva opera prima, un elogi de l’extraradi titulat Chavalas, escrita per la seva germana Marina i basada en les experiències de totes dues. És una comèdia dramàtica juvenil al servei de quatre actrius excel·lents encapçalades per l’esplèndida Vicky Luengo (Antiavalots), però que també compta amb la presència d’Elisabet Casanovas (Merlí), Carolina Yuste (El cover) i Ángela Cervantes (Com si fós ahir), a més dels veterans José Mota o Cristina Plazas.

La protagonista és la Marta, una noia que aspira a triomfar com a fotògrafa i viu en un ambient artístic i intel·lectual a Barcelona. Però perd la feina i es veu obligada a tornar, contra la seva voluntat, al seu barri natal a Cornellà. Allà es retrobarà amb les seves antigues amigues, amb els seus pares i els veïns. Renega del seu passat, però no li queda més remei que tornar-hi. No obstant, en aquest lloc haurà de trobar-se a si mateixa i trobar el seu propi camí. És una pel·lícula tendra, que parla de no avergonyir-se dels orígens i que emociona en molts moments. Una cinta fresca, molt espontània i creïble que es veu de bon grat i simpatia. Aquestes qualitats la van portar a emportar-se diversos premis al Festival de Màlaga. La directora ens explica les anècdotes del rodatge.

-Molt personal. «Encara soc jove i no la vida em dona per fer una autobiografia, però la pel·lícula té moltes coses personals: el meu barri, l’edifici on vaig créixer o el nom de la meva mascota, la Llebre, una tortuga que va morir i que la va batejar així el meu pare. També les converses de la Marta (Vicky Luengo) amb els seus pares són molt semblants a les nostres. La meva germana, guionista del film i jo, hem fet un viatge com el de la protagonista, de la vergonya de classe a l’orgull perifèric».

-Treball previ. «Abans de rodar, les quatre protagonistes van tenir una setmana d’assajos, però, prèviament, havien quedat molt entre elles per compenetrar-se. La Vicky i la Carolina viuen a Madrid i també es van veure abans. Sabien perfectament que l’essència era la química que hi hagués entre elles i es van esforçar molt per crear vincles i avui en dia són molt amigues».

-Un pis Wonderful. «La decoració del pis de les noies volíem que fos representativa d’algú a qui li encanten les frases de Mr. Wonderful; té aquest punt naïf. Però alhora la Bea és una dona intel·ligent, amb una carrera professional important, hi havia aquest contrast, i que visqués en un pis de Cornellà, heretat dels seus avis, i amb portes dels anys 90».

-Aprenent de fotògrafa. «La Vicky no va haver d’aprendre nocions de fotografia per al seu personatge, però sí que la va ajudar Lourdes Basolí, que és l’autor de les fotos que es despleguen al final. Va venir diverses vegades al set i li va ensenyar com agafar la càmera i disparar perquè fos versemblant».

-Un bar real. «L’edifici on està situat el bar Boquerón existeix, però no es diu així, és la Peña Castilla-La Mancha. Si algú vol visitar-la, que sàpiga que està ubicada allà».

-Un banquet postpandèmic. «L’escena del banquet del casament va ser rodada després de la pandèmia. La primera part del rodatge va ser de l’1 al 13 de març i vam haver d’interrompre’l a causa del confinament. Quatre mesos després el vam reprendre, al juny, i em vaig trobar el problema que no podia rodar amb figurants i la protagonista a la mateixa presa, per la qual cosa no va quedar més remei que jugar amb el pla i el contraplà. També va afectar l’escena de la Vicky i la Carolina amb el noi al matalàs, en què havien de fer un trio, però, com que havien de mantenir la distància de seguretat ho vam canviar i és quan la Vicky el pega amb l’escombra».

-Un barri feliç. «Els veïns estaven súper contents que rodéssim allà. Els estranyava una mica, tot i que la plaça és bastant cinematogràfica i ha sortit en altres pel·lícules, però eren feliços que hi hagués un rodatge a Cornellà i que expliqués coses positives del barri. La primera escena que vam fer va ser la que les noies estan assegudes al banc mirant les finestres i és, exactament, el bloc on nosaltres vam créixer. També van participar en l’escena en què despleguen fotos: eren tots veïns del barri, fins i tot la mare d’una amiga meva de l’institut».

-Uns espaguetis de riure. «La denominació de ‘gaspatxo gurmet’ és molt pròpia del meu pare. L’actor que l’interpreta, Mario Zorrilla, venia d’El secreto de Puente Viejo i no està gaire acostumat a la comèdia i, quan va veure la presa en què es menjava un plat d’espaguetis a sac, li va agafar un atac de riure».

-El cel protector. «Volia mostrar el contrast entre dos mons. Quan la Marta és al seu barri gairebé no es veu l’aire, perquè ella s’hi sent empresonada; el fons són els personatges. Quan és a Barcelona se sent més lliure, és més cosmopolita; volia que es veiés el cel, perquè allà és on pot respirar. Un bon exemple és la seqüència on s’entrevista amb el publicista, que rodem en un hotel just al costat del Born i que, en els plans on apareix la Vicky, es veu de fons l’Hospital de Sant Pau i, al contraplà, les torres de la Vila Olímpica».

-Una festa improvisada. «A la festa amb els nois i la borratxera al bar hi ha molts moments improvisats, frases que van ficar els actors i les actrius. Vam planificar una mica com aniria, però hi ha coses que van improvisar elles. També en l’escena del comiat al Born van aportar molt, el que van cantant o les frases que diuen».

-Extremenya en català. «L’única de les quatre actrius que no és catalana, Carolina Yuste (és extremenya), és l’única que diu una frase en català. Però no hi va haver cap problema, perquè és molt versàtil, fa molt bé els accents i ho va fer a la primera».

-Ballar sense música. «A l’escena en què ballen Quiero tener tu presencia, de Seguridad Social, hi havia una coreografia marcada i la vam assajar bastant. Però el problema era que s’havien de saber la cançó de memòria, ja que no els la podíem posar de fons per no tenir problemes de so. La cantaven d’una estrebada fins que arribava el moment en què entra la Marta, on podíem parar».

-Una aturada oportuna. «L’escena en què la Marta ha de plorar era molt important per a la Vicky i estava planificada per al dissabte en què van decretar confinament. Estava molt preocupada, perquè era vital i veia molta tensió a l’equip. A causa de l’aturada la programem per al juny i ja estava en millors condicions. Es va haver de concentrar molt, però ho va fer meravellosament: és una actriu boníssima».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Uns globus poètics. «L’escena dels globus era un homenatge a la gran passió de la Soraya, que són els ocells. La vam fer així perquè era més bonic fer-ho real que afegint uns ocells digitals falsos i va ser molt fàcil perquè es va resoldre amb tan sols dues preses».

-Jugant amb els llums. «Nosaltres ens passàvem les tardes al banc que surt a la pel·lícula. La finestra de casa nostra donava a aquesta plaça, la meva mare ens vigilava i ens avisava quan era l’hora de sopar. El joc d’endevinar a quins pisos s’apagarien els llums és una invenció del guió; mai vam jugar a això, però sí que esmenten el 7è 4a, que és on vivíem».