25 anys de ‘La broma infinita’, de David Foster Wallace

Va escriure una novel·la obsessivocompulsiva (amb l’escriptura, amb les dones, amb la vida, amb la mort), genial (la va crear des de si mateix, algunes vegades), alcohòlica, hiperhidròsica, drogoaddicta a diverses bandes, professoral, nòvia, dona, tennista, instructora de tennis, superdotada, ansiós-depressiva, fòbica, possessiva, violenta, filòsofa, novel·lista, malalta mental, solitària, fumadora, competitiva, exagerada, dependent, misògina, guarda nocturna, insegura, popular, religiosa, insatisfeta, suïcida, corruptora de menors, postmoderna, metaficcional, autoirònica... i unibus pluram / i pluribus unum.

I llavors el soroll i la fúria, ballar breument la conga en un creuer, parlar de llagostes, entrevistar homes repulsius, viure al caire de l’extinció, conèixer la nena del cabell rar, el destí, el temps, el llenguatge. Tot al caire de l’extinció. La seva escriptura es va fer carn i va habitar entre nosaltres. Va conviure amb allò d’abans, ho va estimar, ho va interioritzar, ho va dinamitar i va armar un xafarranxo entorn del dir i del món. Va viure insatisfet amb la vida i amb si mateix. Va ser infeliç i va provocar infelicitat en molts dels que el van estimar. També en moltes. Es va fer un lloc en la literatura a força de renegar de la literatura. Va escriure com va viure: en l’excés. La seva vida era plena de notes a peu de pàgina que patien una metàstasi de sentit que escapava a tot control. Com ell mateix, pel que sembla. Vint-i-cinc anys després de la publicació de La broma infinita, la nostra vida és una nota al peu que remet a una altra nota al peu i així successivament, una xarxa de xarxes, una plataforma de plataformes de televisió, una ficció de ficcions de la qual no podem apartar la vista, un partit de tennis que no hem après a guanyar. Però estem matriculats a partir del dotze de setembre a l’Enfield Tennis Academy per seguir progressant en l’esport aquest que ens ha tocat jugar, per continuar aprenent a ser incandescents.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?