Jordi Martí: «Barcelona no és una ciutat per a franquícies culturals com la de l’Hermitage»

Cultiu. Etimològicament cultiu és la paraula original de què deriva cultura. La meva és una idea de millora i progrés, però alhora la cultura no és un sector aïllat de la resta de la vida. Els culturetes i el públic... això s’ha acabat. El cultiu cultural és una cosa que hauria d’afectar tothom, cadascú amb els seus gustos, cadascú amb les seves pràctiques. Però és el que ens fa humans. Aquesta és per mi la idea fonamental de cultura. I per afegir una frase d’un coetani [fa broma amb això de coetani, per si de cas], José Martí va dir més o menys: «Ser cultes per ser lliures». El cultiu individual serveix per ser crític, prendre decisions, entendre dins un context complex.

Tot això ho puc fer des de casa amb una inversió.

La cultura té dues dimensions i totes dues són igualment importants. Una és aquesta individual, de llegir, escoltar música, la que té com a motor la curiositat. Els meus interessos sempre han anat més per descobrir el que no conec que per recrear-me amb què conec. Però després hi ha una altra dimensió, que és la raó perquè som aquí, i és la comunitària. Hi ha moltes pràctiques culturals en què necessites els altres. I és cada vegada més necessària. No s’ha d’imaginar la cultura amb aquesta idea romàntica de l’artista a la torre d’ivori o l’intel·lectual que contempla el món des d’un pedestal, sinó com una cosa comunitària.

Hi ha una percepció pessimista de la cultura a Barcelona, de vegades impulsada per vells mandarins, però amb un pòsit de veritat. En l’àmbit audiovisual, en el teatral, en l’òpera, fins i tot en l’editorial. Ja no parlarem de l’artístic. ¿Què ha passat?

Primer: dono molta importància a la capacitat de producció cultural d’un territori; no és l’única dimensió de la cultura però és evident que bones plataformes de producció cultural permeten que els creadors tinguin camins per expressar-se. Aquí hi ha diversos factors però un de molt important és l’infrafinançament de l’àmbit cultural al nostre país. Com que tenim una cultura pròpia demanem la lluna però en canvi no ens preocupem de destinar un percentatge significatiu dels recursos públics a aquesta dimensió que ens dona forma com a país.

I ara, ¿assenyala la Conselleria de Cultura?

No tant la Conselleria de Cultura d’ara com un problema històric que ve dels 80.

A Catalunya el percentatge d’inversió en cultura és dels últims de les comunitats d’Espanya. No fa falta que ens comparem amb països europeus de primer nivell, és que destinem a cultura menys del que destina Andalusia, per exemple. Això fa mal. En el món cinematogràfic Catalunya va ser de primera divisió. Han faltat i falten recursos. Això és una cosa. És indispensable que el Govern actual dupliqui el pressupost, com s’ha compromès a fer. Però l’ajuntament destina gairebé el 6% del seu pressupost a cultura. I després s’ha de dir que Madrid ha fet d’aspirador. Tres institucions, l’ajuntament, la comunitat –que és com la nostra àrea metropolitana– i el ministeri, que ho destina gairebé tot a Madrid, doncs... Comparem l’aportació al Teatro Real i al Liceu. És obvi que no és un problema conjuntural sinó estructural i això provoca certa diàspora del planter cultural. Perquè creadors sí que en surten. Fa falta revertir-ho, començant per casa. El desequilibri és brutal. Pràcticament tota la cultura necessita una aposta pública. Que no em vinguin amb la inversió privada. A Madrid tot té una aportació pública brutal.

No estan tots, ni completament, sota el seu àmbit, però l’Escac, l’Esmuc i el Taller de Músics de resultats del planter en donen i de quina manera. ¿No haurien d’aprofundir en la relació educació-cultura?

Un dels meus objectius és integrar cada vegada més els equips que formen les àrees d’Educació i Cultura. Per a un sistema cultural fort necessitem recursos, com dèiem, però sobretot necessitem un planter. Com més criatures, com més joves que passin per la música, pintura, escriguin, facin teatre... més en sortiran. Això és llei de vida. Les institucions que vostè ha citat són la cúpula, i hi afegiria l’Institut del Teatre, però són només les que recullen el fruit del que ve de baix. A l’Esmuc, per exemple, es queixen que els arriben alumnes sense prou preparació. Falta base.

¿I?

En el Pla de Barris s’està fent molt. Estem incorporant els ensenyaments artístics directament dins l’escola, de tal manera que els alumnes puguin fer ensenyaments artístics en horari escolar o extraescolar. Està comprovat, per exemple, que qui estudia música té més possibilitats de fer qualsevol altra cosa. No només et dota per a la música sinó per a molts altres aprenentatges. T’ajuda a ordenar el cap, et dona el ritme, et serveix d’ajuda, et millora les habilitats.

¿Quin és el seu projecte estrella per al que queda de mandat?

Justament la barreja entre educació i cultura. Aconseguir que les escoles siguin centres culturals i alhora que els centres culturals siguin centres educatius. Se’n van en orris els centres de proximitat i els centres de referència.

Sembla una dualitat difícil de conciliar: grans tinglados com la Biblioteca Central, Montjuïc muntanya dels museus o l’Hermitage, i cultura de base.

Hi ha gent que els enfronta, segons el seu interès.

Hem de tenir grans equipaments, sens dubte. Ara, hem de demanar a aquests grans equipaments que es vinculin amb el barri on són. EL CCCB ara fa un projecte d’acompanyament a les escoles del Raval. Això és indispensable. Cal trencar la idea que hi ha les catedrals de la cultura i després les idees de poble. No, no, a qualsevol banda han de passar les dues coses. Un exemple: la Fabra i Coats.

¿Està segur que és un exemple positiu? 

Li queden anys, però hi ha una llavor bestial. Quan venen amics de fora el centre que demanen veure és aquest. Té molt camp per córrer, però és un centre de primer ordre arrelat a Sant Andreu i això no és treure-li qualitat, al contrari, és el que la gent aprecia.

¿Pot explicar de manera clara el ‘no’ sistemàtic de l’ajuntament a un nom tan imponent com l’Hermitage?

Barcelona no és una ciutat per a franquícies culturals. Així de fàcil.

Més, sisplau.

És clar que han de venir les col·leccions de l’Hermitage. Al MNAC, per exemple, per dialogar amb les col·leccions pròpies. Però no al nou frontispici de la ciutat. ¿Quina classe de missatge seria aquest? Contra les iniciatives totalment privades no tinc res a dir, però parlem de terreny públic.

¿Què serà la Casa de la Música?

Serà a la Barts i la traurem a concurs. Fins ara hi ha hagut equipaments públics i privats, equipaments grans i de barri. La Casa de la Música trencarà això. Serà un edifici públic amb una gestió ja veurem com, però bàsicament serà una sala de concerts de qualitat i alhora un espai per afavorir el desenvolupament del talent local. Una doble combinació.

¿Quan es prendrà seriosament l’Ajuntament de Barcelona l’impuls d’una àrea metropolitana cultural?

Aquí hi ha tres escales. El municipi de Barcelona té 1,6 milions d’habitants. Després hi ha l’àmbit purament metropolità, la taca urbana, que són 3,2 milions d’habitants, fins on arriba el metro per entendre’ns. Però ja no: la regió metropolitana va de Vilanova a Sant Celoni i té més de 5 milions d’habitants.

A efectes culturals ni tan sols utilitzem la de 3,2 milions d’habitants.

És una regió molt ben articulada i amb identitat.

Segur, però no hi ha coordinació ni per tant transvasament de persones.

És un enrenou a causa d’un problema de governança. Però, sí, cal coordinar millor. La Capsa del Prat o el Citilab de Cornellà tenen potencial.. A més toca definir noves centralitats, que són les que faran que el públic es mogui. Perquè ningú es mou perquè sí, sinó per veure polaritats culturals.

Aposti.

Les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besos ja. És el futur lloc que tenim per definir. Aquí s’ha de fer una tèrmica cultural.

Un altre.

La Casa Gomis, a l’entorn de la Ricarda. És una obra mestra de l’arquitectura racionalista que seria una joia en qualsevol altre lloc. Té una lectura d’art i natura fantàstica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Venen l’Isea (2022), el Manifesta (2024) i la capitalitat de l’arquitectura (2026) . ¿Com s’han d’aprofitar tres cites de marca major?

Oferint una cosa pròpia. Ens posaran al mapa global perquè tenim comunitat local. Té sentit fer esdeveniments amb què tens ja. Per això els tres s’han fixat en Barcelona. Si no, cauen del cel. No sé quin crític va definir aquests tinglados, si es fan al revés, com autobusos d’artistes que van caient a cada ciutat. El sentit d’un esdeveniment és quan connecta l’àmbit local amb el global.