FiraTàrrega, el teatre de carrer allunya les tristeses de la Covid

FiraTàrrega ha començat amb bon peu: provocant a la gent del carrer, trencant esquemes amb obres que obliguen a preguntar-se sobre el caos en què vivim i emocionant amb poètics llenguatges. El primer dia, fins i tot abans de bufar espelmes d’un enorme pastís del 40 aniversari on es recreaven escenes viscudes en diverses edicions en un acte institucional i emotiu liderat per Anna Giribet, directora artística del festival, i Natália Lloreta, directora executiva, Eléctrico 38 havia sorprès els passejants del carrer amb ’[The frame]’, una proposta fresca on la ciutadania es convertia en protagonista. «Oh que bé! Pensava que no hi hauria res», va exclamar una jove mare que passejava el seu nadó al ser interpel·lada per un dels intèrprets. L’any passat la Covid-19 va impedir celebrar la festa i hi ha ganes de reconnectar amb el teatre de carrer. Tot i que alguns es sorprenien al veure els espectadors amb auriculars mirant fixament el carrer convertit en una altra cosa per art i màgia d’un espectacle que convida a parar i a observar la vida des d’una altra perspectiva.

A la capital de l’Urgell molts s’han retrobat amb els seus records gràcies a la producció audiovisual homenatge als 40 anys de FiraTàrrega, que va inaugurar oficialment la mostra a la plaça Major. Un cúmul d’imatges evocadores de la multitud de llenguatges i propostes viscudes, un homenatge a la gent anònima que fa possible la mostra. Des que Comediants la va envair amb el seu esperit lliure i festiu per primera vegada el 1981, els habitants de Tàrrega han fet seva aquesta festa de les arts escèniques. Va començar per recuperar el carrer i l’alegria després del panorama gris del franquisme i s’ha convertit en un referent imprescindible no només d’exhibició d’espectacles, també de producció.

Malgrat les mascaretes, els protocols de seguretat i els espais acotats per controlar l’assistència, malgrat uns carrers menys anàrquics i transitats que el que sol ser habitual, hi ha moltes ganes de connectar de nou amb el bategar de la creativitat, de descobrir espectacles i artistes amb espectacles al màxim de públic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La primera jornada va deixar bones sensacions amb ‘Papillon’, on Àngel Duran va fondre l’home i la màquina, movent-se com robot, en un impressionant escenari ‘hightech’ a l’aire lliure. L’obra va acabar de forma abrupta quan algunes gotes van començar a caure i l’artista va suspendre la funció quan faltava poc per al final; va ser una llàstima. Per sort, la cosa no va anar a més, la tempesta es va allunyar. No hi va haver problemes doncs per penetrar al poètic món d’‘Alter’, el nou de Kamchátka, una experiència nocturna en ple camp on, en silenci i amb un fanalet, un descobreix personatges mig enterrats, cada un amb les seves històries i records que es mostren a través de projeccions. Personatges nòmades, amb una maleta a sobre que, com tots, necessiten la calor humana per sentir-se vius. Compartir menjar, sensacions i una festa que acaba amb un atac irracional de ràbia. ¿Retrat d’un ésser humà incapaç de ser feliç? Cadascú fa la seva lectura.

Des de fa 40 anys les primeres companyies Tàrrega han sigut una terra fèrtil per a les companyies del país. La Cubana, T de Teatre La Fura dels Baus, Carles Santos, totes han passat per la mostra. La Veronal, que aquest estiu ha sigut la primera companyia a actuar a la plaça dels Papes del Festival d’Avinyó, també va passar per Tàrrega en els seus inicis. I d’altres segueixen i seguiran el seu camí. En aquesta edició Alma Steiner, Marina Miguel, Junyi Sun (’Am I Bruce Lee’), amb Elías Torrecillas, Carlos Martorell van presentar amb ‘Lóng’ una suggerent mirada sobre les limitacions en la societat actual a partir de la dansa contemporània, el teatre i les arts marcials. Val la pena no perdre la pista a Kernel Dance Theatre. Mai deixen indiferent.