Ridley Scott trasllada el ‘MeToo’ a l’edat mitjana

Atès que Matt Damon i Ben Affleck van escriure la seva primera pel·lícula junts fa gairebé 25 anys –‘El indomable Will Hunting’, que els va proporcionar l’Oscar al millor guió–, a hores d’ara res feia sospitar que la segona arribaria. I ja que aquesta segona pel·lícula és un al·legat feminista contra els abusos patits per la dona en mans de l’home, i que veu la llum pocs anys després que Affleck fos acusat d’assetjament sexual per diverses dones, i resulta temptador entendre-la com un intent de rentat d’imatge per part d’Affleck, que a més l’ha coproduït. Si aquest és el cas, que els dos amics hagin decidit parlar sobre aquest assumpte amb aquesta finalitat –comptant per a això amb la col·laboració de la guionista Nicole Holofcener– resulta si més no xocant.

També qüestionable és el model en què s’han inspirat per fer-ho. Dirigida per Ridley Scott, a qui la Mostra farà entrega aquesta nit d’un premi honorífic, ‘El último duelo’ es basa en el llibre de no ficció homònim que el crític literari Eric Jager va publicar el 2004 i en el qual va explorar uns fets ocorreguts a la França del segle XIV: el combat a mort que va enfrontar Jean de Carrouges i Jacques Le Gris, amics gradualment convertits en rivals, després que la dona del primer acusés el segon d’haver-la violat. Però si les pàgines de Jager se centraven a explorar una pràctica judicial –la resolució de disputes legals a través d’enfrontaments que acabaven amb un guanyador i un cadàver– que va desaparèixer del país just després d’aquell últim duel, a la pantalla la veritable protagonista de la pel·lícula és la víctima, a qui la pel·lícula aspira a convertir en una heroïna post-MeToo. L’objectiu, en altres paraules, és agafar una història que va ocórrer fa set segles i sotmetre-la a paral·lelismes amb el maltractament que les dones continuen patint en l’actualitat per argumentar que, en realitat, les coses no han canviat en tot aquest temps. Ser feminista no és incompatible amb entendre que es tracta d’una assumpció una mica simplista.

El model ‘Rashomon’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De tota manera, el problema més greu que té la pel·lícula té a veure amb la seva estructura. A la manera de ‘Rashomon’ (1950), el crim i els fets que el van precedir són relatats en tres ocasions, cadascuna des del punt de vista d’un dels implicats: Carrouges (Damon), un tipus rude, illetrat, envejós i inepte tant per a les relacions socials com per a les íntimes; Le Gris (Adam Driver), ben plantat, seductor i molt ambiciós; i Lady Marguerite (Jodie Comer), presonera d’una societat en la qual les dones no eren considerades com a éssers humans sinó com a objectes per donar plaer als homes i forns per cuinar nadons.

Es tracta d’una estratègia narrativa innecessària perquè, a diferència del que succeïa en l’obra mestra d’Akira Kurosawa, aquí les diferents perspectives no es qüestionen entre si ni fan que dubtem si més no un instant sobre el que va succeir realment; i des de darrere de la càmera, per la seva banda, Scott no es pren la molèstia d’establir veritables distincions entre elles pel que fa a la posada en escena. Al final, oferir successives variacions del mateix relat no serveix perquè la pel·lícula sigui més complexa a nivell psicològic ni més eloqüent sobre els abusos de poder masculins, sinó només perquè la durada superi les dues hores i mitja.