Crítica d’‘La història d’en Shuggie Bain’: deixarà de ploure

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Darrere d’aquest debut, guardonat amb el premi Booker el 2020, hi ha un relat intensament autobiogràfic, que no només se centra en Shuggie Bain, aquest noi de setze anys que treballa en un supermercat, dorm en un cau i sap que és gai des de la seva infància, sinó també en la seva mare, Agnes, alcohòlica que diu semblar-se a Elizabeth Taylor, casada amb un taxista sòrdid i infidel, amb tres fills que somien marxar per sempre o quedar-se fins quan els ossos aguantin, com si protegissin un fantasma. La novel·la explica com Bain ha arribat a independitzar-se tan jove, i està situada a Glasgow, una dècada abans que ‘Trainspotting’, però Stuart, que s’ha passat deu anys treballant en el text, no admet els sarcasmes ni fatalismes generacionals. La seva prosa sembla interessada únicament a crear una història sòlida per a cada personatge, per molt secundari que sigui, que transcendeixi l’ambient que l’ha vist néixer i que alhora el representi d’una manera singular.

El desballestament de la Thatcher

L’ambient del Glasgow de principis dels vuitanta, quan el thatcherisme desmantellava indústries i mineries deixant els obrers amb el que portaven posat, sense un altre futur més dolç que el de l’heroïna i l’alcohol, s’imposa amb força sobre els personatges, que semblen viure sotmesos a la repicadissa d’una pluja constant que dissimula les seves llàgrimes. En veritat, ningú plora gaire: en la prosa de Stuart sempre brilla una esperança secreta, que és la de la calor de l’amor pal·liatiu d’una relació maternofilial que passa per la dependència mútua, per les reunions d’Alcohòlics Anònims, per les recaigudes, per l’assetjament escolar i per aquesta resistència de soldat ras que torna d’una guerra (quotidiana: la casa, el carrer, l’escola, els bars) disposat a emancipar-se d’una existència tòxica. La novel·la canvia de punt de vista –ara amb en Shaggie, ara amb l’Agnes– amb tanta mestria que sembla narrada en pla/contraplà, però sense que es notin els talls de muntatge. És a dir, l’horror d’aquestes dues vides es confon constantment, potser perquè Stuart vol suggerir que el relat és fruit d’un mateix destí. Per sort, la ficció acaba per trencar aquest determinisme, i troba una sortida. El futur pot ser incert, però ja no plourà.