El Petit de Cal Eril canta a la «gran faula de la humanitat» al seu nou disc, ‘N.S.C.A.L.H.’

Després de set àlbums, El Petit de Cal Eril llueix solidesa i resolució en el seu pop embolcallat en una aura mística, que contrasta amb un llenguatge sonor, cada vegada més destil·lat, flotant, eteri, buscant «la pulcritud dels elements», precisa el seu primer ideòleg, Joan Pons. Cançons que a aquest músic de Guisona li agrada veure com ens aliens a les coordenades del temps, «que et poden fer dubtar si són del passat, del present o del futur», afegeix, a propòsit d’aquest àlbum amb títol d’aspecte jeroglífic, ‘N.S.C.A.L.H.’

Són les sigles (en lletra gòtica) de ‘No sabràs com acabarà la història’, la cançó que tanca el disc: guitarra neta, sintetitzadors aeris, una veu fràgil i pròxima. ¿I quina història és aquesta? «A aquella espècie de novel·la de la humanitat, el millor llibre de tots els temps, que s’escriu col·lectivament», surt al pas Joan Pons. «Una gran faula amb capítols delirants, grans mentides i veritats perdudes». Els discos d’El Petit de Cal Eril tenen aquest fons filosòfic, entorn del destí de la humanitat, adverteix Pons, i ‘N.S.C.A.L.H.’ posa l’accent en «el punt de vista del temps i del moment».

Identitat en trànsit

Aquest substrat queda projectat a la portada, de David de las Heras, on Cal Eril lluu com el grup que és, amb Jordi Matas, Ildefons Alonso, Dani Comas i Artur Tort, tots posant en una taula de reminiscències bíbliques com membres d’una secreta comunitat màgica. «Una portada perfecta. ¡Ni en somnis podria superar-la! M’agrada el que s’amaga allà, els detalls, les mirades fora de pla...», medita Joan Pons, que veu en l’actual quintet una poderosa lògica interna, tot i que es guardarà molt de dir que es tracta de la versió definitiva del grup. «Espero que la nostra identitat no l’hàgim trobat encara, perquè això significa que podem continuar fent més discos».

El nou extrema l’economia de mitjans i l’aïllament de les fonts de so. Pons el veu «més profund i amb més pes en els greus» que l’anterior, ‘Energia fosca’ (2019). «I sense ‘reverbs’», cosa que redunda en la claredat general. L’autoanomenat pop metafísic presenta novetats en matèria lingüística: una cançó en italià, ‘Non tornerai’, i una altra en castellà, ‘Las cosas que creo’. «Mai havia utilitzat la llengua com si fos un instrument. Soc jo mateix, però amb un nou univers de paraules i sons».

Poques oportunitats

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pons s’ha preguntat de vegades què hauria passat si en la seva obra hagués apostat pel castellà. «De vegades m’han dit que hauria fet més coses, però no m’ho crec gaire», reflexiona. «Hem de ser conscients del tipus de música que fem, que no és gaire fàcil de vendre». Aquest disc el presentaran en sala a Madrid, com els últims. «Tenim la sensació de què allà agrada el que fem, però ens donen poques oportunitats als festivals».

El directe pinta encara incert, però El Petit de Cal Eril s’adapta sense drames als formats Covid-19. Començant per l’estrena, aquest dimecres, al teatre L’Atlàntida, de Vic, dins de la jornada inaugural del Mercat de Música Viva, mostra en què actuarà també (divendres) un grup, Germà Aire, del qual Pons ha produït el seu imminent ‘Gornal’ (ara treballa en el disc d’Ernest Crusats, de La Iaia). Vistos els «ridículs, de mal gust fins i tot», ingressos per ‘streaming’ d’El Petit de Cal Eril, els concerts continuen sent la base del seu aliment. «¡I el marxandatge!», afegeix. «Guanyem més en tasses, ‘tote bags’ i samarretes que en escoltes de Spotify».