Luz, supervivent de ‘Charlie Hebdo’: «El dol per la mort de 10 amics en un dia no se supera»

Luz, Renald Luzier (Tours, França, 1972), va deixar ‘Charlie Hebdo’ i París mesos després de la matança i va narrar com ho va viure al llibre ‘Catarsi’. Una cosa similar va fer la seva col·lega Catherine Meurisse, també supervivent de l’atac, al còmic ‘La levedad’. El protagonista de ‘Vernon Subutex’, que per la crisi es veu obligat a abaixar la persiana d’una llegendària botiga de discos parisenca –Revólver– i acaba perdent el control de la seva vida, desnonat i en crisi, veu morir alguns dels seus amics prematurament per les drogues, el càncer o un accident de trànsit. Impossible no pensar en el mateix dol del dibuixant. «Sí, conec bé el sentiment de dol. He necessitat molt temps per aprendre’l. El dol, l’aflicció... abans del 7 [dia de l’atemptat] no el coneixia. Els meus pares havien mort però va ser de mort natural. Ningú està preparat per perdre 10 persones que estima el mateix dia. No es pot superar. Quan tens ganes de plorar, però tens al teu voltant a tot el món i a les càmeres analitzant cada llàgrima deixes aquest dol al marge, però continues vivint-hi, amb aquest sentiment de pèrdua, de convocar el record dels que no hi són. Com Vernon, continuaré portant-lo fins al final dels meus dies», se sincera Luz, buscant amb compte cada paraula, pensant què pot dir i què ha de callar per motius de seguretat, com tota referència a Mahoma.  

Vernon, «un personatge empàtic», acompanyat de la seva música i de soledat, busca ajuda en velles amistats i coneguts de tota condició, una ‘troupe’ els llaços de la qual s’aniran descobrint en relació amb la mort per sobredosi d’un amic de Vernon, estrella del rock.  

«En un primer moment no va ser idea meva adaptar la novel·la, però els editors van aconseguir trobar-me a la meva cova, cosa que significa molta inversió personal per fer-ho», somriu una mica amargament. Per llavors, només havia sigut capaç de llegir el primer volum de la trilogia de Despentes. «Perquè em va impactar de forma inconcebible. A l’acabar-lo vaig tenir un xoc emocional: era com una carta de 400 pàgines envidada per gran part de les persones que s’havien creuat en la meva vida al París que vaig haver d’abandonar, però en el que la vida segueix. Els seus personatges són com la gent que vaig conèixer en botigues de discos de la ciutat fa molt. Aquell llibre parlava una mica del meu passat», explica. El mateix dia de l’atemptat contra la revista, evoca, es publicaven a França dues novel·les, la de Despentes i la de Michel Houellebecq, ‘Submissió’. «Es va parlar de la d’ell com si fos un oracle, però en realitat la resposta al que anava a succeir estava en la de Virginie. Ella acaba referint-se a la mort a París, a la mort d’un amic –Luz s’aixeca, busca el llibre i comença a llegir un paràgraf–. ¡Era la idea de ‘Je suis Charlie’! Del nostre col·lectiu, del ‘no estic sol’. Em va remoure un munt de coses. Quan em van proposar adaptar-lo vaig pensar que ho havia de fer, perquè volia explicar aquesta idea del col·lectiu i com en el fons d’un mateix hi ha una petita llum. La busquem però encara no hem aconseguit trobar-la».

Per al còmic, Luz va convocar «tots els estils de dibuix i totes les emocions sensuals imaginables, perquè parla de tot, de la catarsi, la melancolia, la por». I a l’obra de Despentes també va redescobrir la música, omnipresent. «Una cosa que havia desaparegut del meu cervell. Em costava posar un disc. Em pregunto si no vaig acceptar adaptar-la per recuperar el gust per la música. M’ha fet bé. I més en aquesta bogeria tràgica a nivell planetari que tothom hem viscut amb la Covid, que ens ho ha confiscat tot. Com els terroristes van confiscar un concert el 13 [atemptat contra la sala Bataclan, el 13 de novembre del 2015]. Perquè la de Vernon, tot i que és una història difícil i dramàtica aporta un buf positiu, alegre, que parla de nosaltres».  

¿Com se sent amb cada nou atemptat? «Em quedo petrificat. Es reobren les ferides. Mai es tanquen completament. I intento comprendre el que va sentir la gent que va ser espectadora el 7 de gener... Vull respondre la pregunta però no sé si ho aconsegueixo –guarda un llarg silenci mentre reflexiona–. Vaig ser part civil en el judici de ‘Charlie’ i m’importava escoltar els testimonis de la gent. I faré el mateix seguint el judici del 13 [pels atacs de novembre]. És també una comunitat emocional, que comparteix unes emocions, positives o negatives, i seguir els judicis és una manera de sentir-me’n part».  

Vernon acaba vivint al carrer. ¿És el mirall en el qual no volem veure’ns? «Volia parlar dels pous en què molts podem caure. Tots els personatges s’aferren a aquesta societat que els ofega, al materialisme, excepte Vernon, que ha sigut escopit, està sense feina... intenta deixar anar llast, opta per passar de tot en comptes de lluitar, com se’ns diu contínuament. I això ens intriga. Vernon manté una flama, una llum, una força centrípeta que atrau la resta. Diu: ‘¡A la merda! Vull veure què passa en aquest altre món al qual de vegades et porta la vida’».  

Notícies relacionades

Virginie Despentes: mil pàgines que es devoren

Barcelona, capital de la innovació social

Defineix Luz que aquest còmic és «un llibre amb dos cors –el seu i el de Despentes– i milers d’emocions contradictòries connectades. Amb personatges trans, captaires o del porno als quals ella «ha vist i conegut, coses complexes com la identitat, la prostitució, la pornografia o viure sense sostre». I amb una part que transcorre a Barcelona, que Luz també coneix, a la qual ha anat a veure concerts i de la qula troba «genials» les «llambordes del paviment amb la flor». Sobre ella diu al còmic: «Barcelona continua sent aquesta puta amable que somriu quan li dones propina, que sembla que res pugui anul·lar la seva bellesa, ni els turistes, ni els cartells publicitaris de roba, ni els blocs d’arquitectura moderna. És una ciutat que es deixa estimar».   

Luz torna a ‘Charlie’, a la portada de l’especial postatemptat, en la qual va dibuixar Mahoma amb un cartell de ‘Je suis Charlie’ i un «Tot està perdonat». «Parlaré per última vegada d’aquest dibuix. Ja no em pertany. Pertany a la història i al que la gent en pensi. Ja no puc tornar a parlar d’això, no».