Roger Mas: «Catalunya no sap celebrar els èxits ni assumir les derrotes»

Compleix 25 anys de trajectòria, però no ho celebra mirant cap enrere, sinó amb un disc de material nou.

Aquest 25è aniversari és important per a mi, em fa pensar que soc a l’equador de la meva carrera, perquè 25 anys més els penso durar. Fa temps que vaig decidir que calia celebrar-ho així, amb cançons noves, i no amb un recopilatori.

Va debutar el 1997 amb ‘Les flors del somni’, en temps en què la cançó d’autor podia semblar un anacronisme, arrossegant encara la crisi dels 80.

I era el final del rock català. Jo era en terra de ningú. Recordo que la paraula cantautor no quedava bé, però jo la vaig assumir des del primer dia. Si la gent que m’agradava, com Pau Riba i Sisa ho eren... I Lou Reed, i Leonard Cohen... Em vaig adonar que cantautor era algú amb una preocupació per la part literària de les cançons, i no m’agradava que s’associés a una estètica musical precisa. Ara penso que potser estava equivocat.

Els seus referents eren els més heterodoxos de l’escena catalana, i després algunes figures foranes: Lou Reed-The Velvet Underground, The Doors i l’italià Fabrizio de André.

Això de The Doors i Lou Reed va ser des de l’adolescència, amb la mitificació pròpia de l’edat, mentre que Fabrizio és el primer artista que admiro des de la serenitat, des del punt en què ja saps quina és la teva estètica musical.

També el va marcar el seu avi Joan, músic de cobla.

Em va ensenyar a tocar el clarinet i el saxo. La seva tenora no vaig arribar a veure-la, perquè la va vendre en una època en què estava necessitat de diners. Per això dic que jo vaig ser un músic de tenora frustrat.

Un grup pop que canti en anglès potser pot semblar de qualsevol lloc, però la seva obra està molt arrelada a Solsona i a la mística i la naturalesa de la ‘Catalunya vella’.

Jo soc com soc, tinc una herència i l’aprofito al 100%, però sense fer una reivindicació. Però les armes que tinc no les té ningú més, i crec que això és el més interessant que tinc per aportar. Els artistes que més m’agraden van per aquí. És com els vins: m’agrada saber d’on són les coses i per què són com són.

Els artistes solen dir que el seu nou disc és el millor. ¿Com veu ‘Totes les flors’ amb la perspectiva d’aquest 25è aniversari?

És el millor des de ‘Les cançons tel·lúriques’ (2008), tot i que les millors composicions van ser les d’‘A la casa d’enlloc’ (2010), però va ser un disc en el qual part de la producció no em va deixar satisfet i en la promoció no el vaig vendre adequadament. Però allà hi ha ‘El calavera’ que va funcionar bé, i ‘Les tres germanes’, una de les meves millors cançons i que no coneix ningú, i ‘El dolor de la bellesa’, que va triomfar més endavant, al disc amb la Cobla Sant Jordi. En el nou hi ha una manera de dir les coses de la qual abans no hauria sigut capaç, i al mateix temps un repàs dels arquetips de cançó que he cultivat al llarg dels anys. És el disc en què he donat més en la diana, arribant on volia.

¿Quin lloc era aquest?

De mi s’ha dit que era críptic en les lletres, i aquí, sense deixar de ser-ho, he aconseguit ser alhora molt clar. És un disc seriós, però que busca desesperadament el somriure. Està equilibrat. Perejaume ha inaugurat una exposició al Museu de Solsona, ‘D’un or que crema’, on veus un tronc i quan t’acostes i el toques t’adones que és una pedra calcària, i després una roca grandíssima que resulta ser de fusta. Juga amb la transmutació de la matèria, amb les coses que s’assemblen, i el que es veu i no es veu. M’agrada aquest concepte. Hi ha coses així en la naturalesa: coses que es veuen i que, si et mous una mica, ja no hi són. Aquí he aconseguit això: ensenyar-me i amagar-me alhora. Casar el Roger d’‘Oda a Francesc Pujols’ i el de les profunditats.

Com a ‘Mort, qui t’ha mort?’

Feia anys que no rèiem tant. Va ser com una epifania. És l’única cançó del disc amb crítica social. Sempre es diu que el poder dona pa i circ al poble perquè s’entretingui, i jo penso que és el poble el que ho demana a crits: «volem pa i circ!».

Ha gravat la seva primera rumba, ‘Amb la polla i amb l’ou’, dedicada a Carme Ruscalleda.

És un gènere que no conec gaire. Una de les meves favorites és la rumba-sardana ‘Fum, fum, fum’, de Pau Riba, al disc ‘Jisàs de Netzerit’, amb Sicus Carbonell. La cançó és un homenatge al perfeccionisme i la precisió de la Carme. Crec que un gran artista ha de tenir desenvolupades la seva part masculina i la seva part femenina, les dues, i que això ella ho té. Cal saber ser home i dona per fer el que fa.

¿I en el seu terreny?

Jo ho intento. La part femenina l’he intentat cuidar sempre, però no ho tinc teoritzat prou bé per explicar-ho millor.

El disc també inclou un blues amb Quico Pi de la Serra.

És potser la música més antiga del disc, de 1996 o fins i tot abans. La lletra la vaig refer tota, perquè era un desastre absolut. Vaig poder comptar amb el Quico, que és molt important en la meva carrera. Una cançó com ‘Sota l’om’ no existiria sense ell. El 2003, Amadeu Casas i jo anàvem cada dimarts a les set de la tarda a casa seva, a la plaça de Sant Jaume, a parlar i tocar.

Serrat diu que el Quico és el més gran. ¿Se’l reconeix prou?

No sé si ell se sent reconegut, però crec que no ho està. No té la discografia actualitzada a les plataformes digitals i faria falta que se li fes un gran recopilatori, i masteritzacions. Té un munt de perles escampades que, si les ajuntessis, sortiria un disc doble imbatible. Però ell sempre ha pensat que això era feina de les companyies, no seva, i que ell fa cançons. Això m’agrada molt. En realitat, més que un ‘bluesman’, el Quico és un ‘punkie’.

¿El país és culpable?

Al país s’ha de deixar de donar-n’hi les culpes. És com culpar de les coses el teu germà petit, o el més gran. ¿Què més se li pot demanar a aquest país culturalment? Una cultura amb aquesta poca potència, al costat de la castellana o l’anglosaxona... S’han de celebrar les coses que es fan bé, més que criticar les que es fan malament, que són més d’esperar. Aquesta ha de ser l’actitud.

Tot i que vostè ha consolidat una carrera, el paper del cantautor al segle XXI no és comparable amb el de Serrat, Llach, Raimon, Ovidi o Bonet en altres temps.

Són altres circumstàncies. Jo sempre, des del primer moment, he sabut que això estava fatal. Ho he tingut fàcil per això, perquè era molt evident. No he tingut la sort ni l’oportunitat de fer grans èxits, però no em queixo, perquè ja em va bé. Però estic content amb el lloc, la cadireta, que m’ha donat aquest país, cuidant aquest petit hort. Perquè si fos més gran, jo seria infeliç. Crec que em costaria gestionar-lo.

No és partidari de la queixa.

En petit comitè, ¡a casa ho faig molt! Hi ha coses que es poden dir en un lloc i no en un altre. I de queixar-nos podem fer-ho tots, però no estar-hi instal·lats. ¡El que falta és alegria i il·lusió! I aquest és un país amb una creativitat per centímetre quadrat enorme. Això de Catalunya és molt gros, i cal celebrar-ho. El que passa és que no té criteri. Això ho deia Perejaume respecte a Miró i Picasso. Catalunya és molt amable amb les coses tendres: els artistes que comencen, que publiquen les seves primeres obres... Perquè és un país de valls i valletes, de muntanyetes i placetes. Veus aquesta vall, però no la del costat, i et centres a mimar la floreta que tens davant. Però quan creix... Llavors, des de la gran plana de París sí que veuen quin ‘bolets’ sortits de Barcelona són els bons. I després, als mitjans, els públics en particular, que tenen l’obligació de vetllar per la pàtria i la llengua, de vegades els costa tenir criteri. Ens critiqueu poc, perquè ens coneixem tots i sabeu de les nostres dificultats. Però no fa falta que comenceu ara amb mi, ¿eh?

L’alegria i la il·lusió que defensa queden condensades en la frase que obre l’àlbum, ‘M’illumino d’immenso’.

El poema ‘Mattina’, d’Ungaretti. És tot allà. És el que vull que sigui la meva vida: aquesta llibertat, aquest poder anar a tot arreu, que et toquin tots les llums i veure tots els tornassols. Representa estar obert a la grandiositat de l’experiència humana. Hi ha moments en què ho veus tot negre, i jo ara vinc d’una època d’haver-me trencat a trossets i després recompost.

I és el temps d’escampar les flors i el temps de trepitjar-les, com diu a la cançó ‘Totes les flors’.

És del ‘Llibre de l’Eclesiastès’, de l’Antic Testament, i reflectit també en la cançó ‘Turn! Turn! Turn!’, de The Byrds: hi ha un temps per construir i un altre per destruir. La nena de la cançó és com som les persones. Som així, i hem de saber-ho per animar-nos a fer bé les coses, i no per castigar-nos quan les fem malament. Catalunya no sap celebrar els èxits ni assumir les derrotes. Els catalans, quan celebrem alguna cosa, no ens ho acabem de creure, ni disfrutem de la victòria: hi ha un punt de venjança, de rescabalar-te d’alguna cosa, de passar la mà per la cara d’algú... ¿I disfrutar d’una cosa que t’ha anat bé, ser feliç sense donar-hi més voltes? No m’estranya que els espanyols no ens suportin, perquè som molt pesats i avorrits.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba