Crítica de ‘Dune’: una aclaparadora visió del futur

Si se’l desposseeix de la seva espessor filosòfica i mística i les seves reflexions tant sobre la futilitat de la guerra com sobre el canvi climàtic i altres conseqüències del capitalisme i l’avarícia humana, el llibre que va convertir Frank Herbert en llegenda de la literatura és essencialment una aventura espacial poblada per monstres gegants, malvats despietats i un guerrer noble destinat a conèixer la dona dels seus somnis i a liderar la humanitat cap a un món millor. Però Denis Villeneuve ja va deixar clar amb les seves incursions hollywoodianes prèvies en l’àmbit de la ciència-ficció, ‘La llegada’ i ‘Blade Runner 2049’, que no li interessa utilitzar el gènere per fabricar ‘blockbusters’ típics. Això explica que el protagonista de la seva adaptació de ‘Dune’, Paul Atreides (Timothée Chalamet), suposi una expressió extremada del concepte d’Heroi Reticent, i que el director canadenc estigui menys interessat en les seqüències d’acció –tot i que la pel·lícula n’inclou algunes i són impecables– que a emfatitzar l’atmosfera d’amenaça que les precedeix.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En línies generals, Villeneuve respecta el llibre de Herbert en la seva justa mesura, sense trair l’esperit del text original ni deixar-se cohibir pel respecte a les seves pàgines. Els canvis que introdueix en la història resulten lògics: d’una banda, atorga un paper més rellevant als personatges femenins; de l’altra, desatén alguns dels elements de la novel·la menys compatibles amb el llenguatge cinematogràfic –els monòlegs interns, la nomenclatura opaca, els episodis telepàtics– per facilitar les coses a l’espectador; en aquest sentit, inevitablement, és menys intrèpida que la d’altra banda desafortunadíssima versió que David Lynch va dirigir el 1984, una demència plena d’imatgeria grotesca.

És necessari advertir que la nova pel·lícula no té ni principi ni final, i assumeix que serem capaços de moure’ns pel seu dens univers sense disposar de guia. En realitat, ‘Dune’ –o ‘Dune: Parte uno’, segons el títol que apareix imprès en pantalla– només cobreix la meitat dels esdeveniments relatats al llibre; ha sigut ideada com la primera part d’un díptic la compleció del qual, en tot cas, dependrà de les dades de taquilla. I això de cap manera li impedeix enlluernar-nos gràcies a l’elegància amb què orquestra intrigues interplanetàries, rivalitats familiars i conflictes tribals; a la seva estètica rigorosa i imponent basada en colors apagats, composicions simètriques i dissenys brutalistes; i a la hipnòtica barreja de melancolia i tensió a què recorre per empènyer-nos, sense miraments, al mateix centre de la seva implacable versió del futur.