‘Eva contra Eva’: joc de miralls brillant al Teatre Goya

Tornar a un clàssic sempre suposa un risc i més si es fa amb una pel·lícula tan emblemàtica com ‘Tot sobre Eva’ (1950). Però Pau Miró no ha tingut por de mirar de cara el film de Joseph L. Mankiewicz, amb la gran Bette Davis en el seu pols amb Anne Baxter. La diva que es veu amenaçada pel pas del temps i l’arribada de noves generacions és el material central de la pel·lícula i també el que fa servir el dramaturg per aixecar ‘Eva contra Eva’. La peça teatral, que dirigeix Sílvia Munt, s’inspira en el film però creix pel seu propi camí, i ho fa amb èxit inqüestionable en la seva estrena barcelonina al Teatre Goya. Ha arribat a la capital catalana amb un llarg recorregut ja fet, inclosos canvis de repartiment i una gira espanyola amb una versió en castellà amb Ana Belén al capdavant.

Miró és un dramaturg de trajectòria més que contrastada. És capaç de moure’s a camp obert en els variats temes que proposa en una escriptura sempre molt afinada. A ‘Eva contra Eva’ planteja un brillant i intel·ligent joc de miralls amb aquesta actriu madura (Emma Vilarasau) a qui l’aparició de la jove aspirant (Nausicaa Bonnin) li senta com si la moguessin del seu pedestal. A més, en aquest joc que ens planteja Miró, realitat (vida) i ficció (teatre) es barregen sense que res grinyoli. Així, el dramaturg s’atreveix amb primmirades referències teatrals que ens són pròximes, i no dubta a posar-se ell també davant el mirall. Ho fa a partir del personatge d’Àlex Casanovas, que és alhora parella de la protagonista, i el director i autor de la que serà la seva nova estrena. 

La gran reina de l’obra

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Després de l’arrencada sota l’empremta de Mankiewicz, ‘Eva contra Eva’ aviat agafa l’encertada via d’un ‘thriller’ tan enigmàtic com juganer amb l’espectador, sempre amb el seu protagonista al centre. Una cosa inevitable quan Vilarasau trepitja l’escena. La magnètica actriu, tota una assegurança per a l’èxit teatral, és la gran reina de l’obra i compta, a més, amb un seguici d’altura amb Bonnin, Casanovas i dos veterans com Andreu Benito, l’experimentat i sorneguer crític teatral, i Miriam Alamany, que potser hauria d’alimentar menys la caricatura en el seu paper de representant de la diva.

Munt és una gran còmplice del text de Miró amb una direcció ajustada. La seva carrera d’actriu gairebé ha quedat en segon pla al convertir-se en una reputada directora teatral. Miró i Munt es permeten el joc d’una penúltima escena que no convé revelar i que desencadena l’aplaudiment del públic abans del previst, pensant que el teló és a punt de caure. Però no. Encara falta la carinyosa rematada entre el crític i l’estrella com una brillant cirereta per a una peça molt ben engreixada.