L’odissea del complex rodatge de ‘Las consecuencias’

Hi ha vegades que un rodatge va molt més enllà de l’esperat i es converteix en una autèntica aventura, una odissea en què fins i tot Ulisses s’hagués trobat perdut. Això és el que va suposar la filmació de Las consecuencias, de la directora veneçolana Claudia Pinto, en què van haver de fer front a múltiples inconvenients. La pel·lícula està protagonitzada per Juana Acosta, Alfredo Castro (El Club), Carme Elias, Héctor Alterio (en una breu aparició) i la debutant María Romanillos (la filla, Gabi), que va obtenir el premi a la millor actriu de repartiment al Festival de Màlaga.

L’acció transcorre en una illa petita i remota a la qual arriba una dona acompanyada pel seu pare i la seva filla. Està marcada per un succés del passat després de la mort del seu marit al fons del mar per salvar-la a ella. Però la família també amaga molts secrets que oprimeixen els personatges i els impedeixen portar una existència tranquil·la. Una cinta dura, amarga amb brillants interpretacions, que també té la seva versió catalana (amb les actrius parlant aquesta llengua) i on tant l’illa com el mar es converteixen en uns personatges més. Però ells dos van ser els que van fer més difícil tot el treball dels cineastes. La seva directora, Claudia Pinto, ens ho explica.

-Dirigint a distància. «La gent em deia que rodés els plans submarins en una piscina, on resulta més fàcil il·luminar i es veuen millor les cares dels actors. Però per a mi era molt important fer-ho en la immensitat del mar. Vam rodar a menys 27 metres i després Juana, que té una relació bastant complexa amb el mar per un succés del seu passat, va passar en alguns moments molta por, però es va posar el vestit de bussejador i en gran part de les preses és ella. Va ser molt interessant perquè jo era a la barca i, malgrat aquesta profunditat, em sentia perfectament, podia comunicar-me amb ella superant aquesta distància. És el que més m’ha divertit, ser allà i poder dirigir a tants metres de profunditat».

-Dobles imprescindibles. «En les escenes que es van rodar a un nivell més profund havia de ser un professional. Ella havia bussejat abans, però quan se’ls veu de lluny són els dobles. Havíem de rodar amb un bussejador que es recolzava en el respirador de l’altre, tenia un cert risc i havien de ser especialistes. Admiro el que va fer la Juana perquè va ser dificilíssim. Jo no m’hauria atrevit a posar-me un vestit de bussejador, a mi que em deixin amb el meu combo, la meva càmera i el meu micro a la barca».

-Del guió a la realitat. «La pel·lícula demanava que fos un lloc molt solitari, una casa enmig del mar on la família es refugiés, que fossin com Robinson Crusoe, i no era fàcil. Pensava que la trobaria a les illes més petites de les Canàries. Sent a Berlín vaig parlar amb gent d’allà i em van ensenyar imatges de La Palma amb aquesta cova i aquestes casetes blanques i ho vaig incorporar al guió. Si l’haguéssim rodat en un altre lloc, la pel·lícula no seria la mateixa».

-La tempesta perfecta. «A dues setmanes de començar la filmació vam tenir un temporal, el més gran que hi ha hagut a les Canàries. El mar es va emportar la sorra i va deixar només roques. Vam haver d’esperar que passés tot l’hivern i tornar al rodatge sis mesos després. Tenia pànic de no poder disposar de tots els actors i, després del rodatge, la pandèmia. S’havia d’haver estrenat fa un any, però van ser dos retards considerables provocats per la naturalesa. Ella també tenia una cosa per dir, el mar ha sigut l’autèntic productor de la pel·li».

-Més difícil encara. «El més complicat va ser que a la localització triada només es podia accedir per mar. Era una illa volcànica i les barques no poden lliscar sobre la sorra, hi ha unes roques molt potents, no és com al Mediterrani. Així que tot l’equip havia d’estar al darrere empenyent, si t’hi fixes veuràs que gairebé mai es veu la llanxa completa. Va ser una odissea traslladar els equips, vam utilitzar tirolines per baixar el material elèctric pel penya-segat, no podíem traslladar determinats elements amb barco perquè no es podien mullar, sort que part de l’attrezzo es va poder desplaçar en una Zodiac i tots vam treballar en cadena per vestir la casa, vam haver de baixar el piano... No hi havia llum, utilitzàvem panells solars, el 90% era en exteriors, hi havia molt rodatge nocturn, havíem de tirar un cable des de dalt del penya-segat, tampoc hi havia internet... Havíem d’intentar convertir-ho en el més semblant a un set de rodatge i estàvem a mercè de la naturalesa. Va ser heroic, un esforç titànic, mai s’havia rodat allà, però em vaig enamorar del lloc...»

-De Juana a Joana. «Vam rodar la pel·lícula en doble versió i totes les escenes en què parlen la Carme, la Juana i la María els tornàvem a filmar en català. Quan s’adrecen als altres actors parlen en castellà. Havien de fer-ho elles mateixes perquè no podia canviar-los la veu a totes. Va ser un altre repte més, una altra bogeria, ja que no és la llengua materna ni de la Juana ni de la María. Rodàvem les escenes primer en castellà i després ens passàvem el català amb l’ajuda d’un lingüista perquè sortís el més correcte possible. Ho feien d’oïda. Una vegada que el treball actoral ja estava fet i l’escena estava molt marcada, elles escoltaven i repetien. Totes dues tenen molt bona oïda i podien fer-ho, les vocals els costaven més, però vam complir i crec que funciona».

-El gos i la festa. «Teníem un gos a les Canàries, però no ens acabava de convèncer perquè era molt juganer i en vam haver de buscar un altre. Després de tot el que estàvem passant, l’escena de la festa em semblava el més fàcil. Era un exterior i teníem molta figuració, però no hi havia mar, no hi havia gos, no hi havia volcà, tot era a terra ferma...»

-Actors mariners. «Els actors van rebre classes per conduir la llanxa, però el mar de les Canàries és molt complicat, és brau de veritat, per la qual cosa algunes escenes es van fer al Mediterrani, a València, on el mar és més amable i fàcil. Però no deixava de ser complex, la barca la portava un actor que la conduïa com podia, era molt petita perquè volia que fos un lloc molt primari i fràgil i això dificultava les coses. Posa el càmera, a mi mateixa i els actors allà... Hi ha una frase d’aquest món que diu que rodis fins on hi arribin els camions, però no en vaig fer gaire cas».

-Un repartiment ideal. «És una coproducció amb Holanda i Bèlgica, però la presència del xilè Alfredo Castro o de l’argentí Héctor Alterio no va ser una imposició. Jo mateixa soc veneçolana i fa 20 anys que soc aquí. Eren els actors que m’agradaven, pensava que eren els ideals. L’Alfredo és un dels millors actors llatinoamericans, mai saps on és ni què està fent, és difícil d’atrapar. Tot i que era una participació petita volia que hi fos l’Héctor, i quan em va dir que sí que va ser una gran alegria».

-Una protagonista enèrgica. «La Juana va néixer a Colòmbia, però és mig espanyola i ja fa tant temps que és aquí que ja no sap ni d’on és. Té una ferocitat, una energia i una vitalitat molt importants per al personatge. Una mirada penetrant, amb els ulls molt baixos, no mira a la perifèria, és molt directa. Necessitava una dona que sentís aquesta incapacitat d’aïllar-se de les profunditats, que eren més fortes que ella. M’eren igual les nacionalitats dels actors, els vaig escollir pel que feien».

-Un debut premiat. «La María tenia 14 anyets quan li vam fer la prova per al càsting després d’haver vist un munt de nenes. Vaig notar en la seva entrevista la seva energia, la seva netedat, la seva espontaneïtat i una gran frescor. Però era molt arriscat, a una nena la poses al voltant aquestes bèsties d’actors i és impossible saber què passarà, però durant el rodatge vaig saber que podia apostar per ella. Té molt talent, però no ho sap encara. Al Festival de Màlaga va aconseguir el premi a millor actriu de repartiment, no revelació, passant per sobre de moltes de grans actrius. Estic convençuda que tindrà una llarga carrera».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Gabi o María? «A la pel·lícula hi ha una escena amb l’avi que va descol·locar la María. El que li passava al seu personatge ella no volia que passés. Ella estava molt enfadada amb mi perquè és una cosa que jo vaig canviar durant el rodatge parlant-ho amb l’Alfredo. Però la María deia que no ho podia fer, ella i el personatge eren el mateix. Ho vivia d’una manera tan intensa que rebutjava el que el guió li posava. Aquesta incomoditat, aquesta cara descomposta ¿eren de Gabi o de María? Aquest tipus de situacions a la pel·lícula li anaven molt bé, perquè hi havia un gran component de veritat».

-¡Dona’m una plantofada! «Quan l’Alfredo li dona una bufetada a la nena l’hi va donar de veritat sense que ella ho sabés, per sorprendre-la. Després en vam fer una altra presa i ella li demanava que tornés a donar-li de veritat perquè li anava molt bé per entrar en situació. Era un personatge molt complex per a ella, molt emocional i fixant-se en els altres actors que tenen mètodes d’interpretació molt diferents entre ells, va descobrir tot el que servia, anava absorbint-ho tot».