Les anècdotes de la comèdia flamenca ‘Sevillanas de Brooklyn’

La comèdia és un dels gèneres amb més èxit al nostre país, i un dels seus últims representants és el valencià Vicente Villanueva (Nacida para ganar, Toc toc), que acaba d’estrenar el seu nou treball, Sevillanas de Brooklyn. Està protagonitzat per l’omnipresent Carolina Yuste (El cover, Chavalas) junt amb altres joves com Sergio Momo (Élite), Andrea Haro (vista a la sèrie Air) i Neizan Fernández, així com el còmic Canco Rodríguez. La part veterana està encapçalada per Estefanía de los Santos (Grupo 7), Manolo Solo (Tarde para la ira) i Maria Alfonsa Rosso (La novia).

L’acció transcorre a Sevilla, on una família humil amb problemes econòmics decideix fingir que viu en una casa luxosa per acollir un estudiant nord-americà que, a canvi, els pagarà un bon lloguer per l’habitació. Però res resultarà com esperen, perquè el noi s’adonarà ràpidament de l’engany. La filla del clan, que ensenya sevillanes als nens i sap anglès, descobreix que se n’està burlant, però es veu obligada a compartir sostre amb ell. El guió és ple de girs i de situacions divertides que aconsegueixen que aquesta desastrosa família acabi enamorant-te i els desitgis el millor. Un film amb tota la pinta de triomfar a la taquilla per poc que funcioni el boca-orella. El seu director, Vicente Villanueva, ens explica les seves anècdotes.

-Desconfinats. «Vam rodar la pel·lícula en tan sols quatre setmanes i vam poder fer-ho així perquè havíem fet molt treball previ a la pandèmia. Ja teníem clares la majoria de les localitzacions i vam poder arrencar al juliol, tot just sortits del confinament».

-Ballant sevillanes. «Carolina Yuste sabia ballar sevillanes, però només el bàsic, la primera i la segona copla o així, però tots els actors van estudiar un fotimer. Sergio Momo (Ariel) també en tenia coneixements, i Andrea ja les dominava, però Neizan Fernández (Wisconsin), no en tenia ni idea, però en va aprendre i es defensa bé. Tenien una professora per al número final, en el qual vam rodar les quatre parts en què es divideixen, però no les van poder muntar totes per donar més ritme».

 -Una cançó original. «Les paraules i la cançó que ensenya Carolina als seus alumnes per aprendre a ballar en l’escena inicial no són reals, van ser una composició creada expressament per a la pel·lícula pel músic del film, Riki Rivera».

-Sí als petits. «Els nens es van portar genial, no sé per què t’adverteixen que no treballis amb nens ni amb animals. El cas és que n’acabo de rodar una altra amb ells i ha sigut genial. Són molt graciosos, educats, no tenen vergonya i, per mi, ha sigut tot un descobriment veure com les noves generacions estan creixent tan bé. La parella de petits que ballen una sevillana la tenia molt assajada i no es va haver de repetir res, però a la noieta li feien mal els peus a causa dels talons i, després, vam saber que els tenia destrossats, però ni tan sols s’havia queixat».

-Decorat atemporal. «La decoració de la casa de la família va ser ideada per Lala Obrero, la directora d’art. No era un pis, sinó un xalet que es va adequar com si ho fos perquè ens permetia tenir-hi un accés més fàcil, il·luminar-ho millor. sense incomoditats, però està molt ben aconseguit, t’ho creus. També volia que tingués unlook atemporal, no un present d’ara sinó recent, rotllo anys 90. Sempre busco aquesta atemporalitat d’un present més ambigu perquè la pel·lícula es mantingui fresca en el temps. La pots veure avui, fa 20 anys o més. Sense arribar al kitsch ni a riure’ns dels personatges, intentàvem que sempre quedessin molt dignes, defensar-los per tots els mitjans».

-Un saló molt llunyà. «Una de les coses que més em fascina del cine és la quantitat de trampes que es poden fer. Per exemple, les cases dels rics tampoc eren pisos, sinó l’interior d’una hisenda enmig de la muntanya. L’escala era d’un palauet i el saló, d’aquesta hisenda al camp a 30 quilòmetres».

-Fa calor. «Complíem les normes sanitàries al peu de la lletra, però feia tanta calor que diversos membres de l’equip s’anaven esvanint de tant en tant: la ‘script’, l’ajudanta de vestuari... Vam haver de posar metacrilat a les finestres per aïllar el so de l’exterior, i allò era un forn. Va ser un rodatge molt feliç però una mica complicadet».

-El conte amagat després del ball. «La història sobre l’estructura de les sevillanes que explica Carolina al noi és totalment certa. Els guionistes són sevillans i controlen tot aquest univers que forma part d’aquesta tradició. Aquesta història les dota de significat i treu els prejudicis previs que es puguin tenir. La pel·lícula reivindica una manera determinada de viure i una cultura representada per aquesta família a què només pots estimar-la. Vols imaginar que existeix, com en les pel·lícules de Frank Capra, on tot està idealitzat, però funciona i la disfrutes».

-La moto problemàtica. «Durant la persecució, la moto es va espatllar i vam haver de trucar alguns plans perquè no funcionava. Teníem dues motos iguals, una que corria més per a l’especialista i una altra de més lenta per a l’actor. Però aquesta última va ser la que va fallar. Fins i tot, si t’hifixes, en un pla l’actor l’empeny perquè no hi havia manera, però al final la vam tirar endavant».

-Accents. «A Carolina no li va costar fingir l’accent andalús, perquè ella és extremenya i el seu accent s’assembla molt al sevillà, va ser molt subtil. Respecte al seu anglès, és d’estudiant de Filologia. El més curiós respecte als idiomes i els actors és que Sergio és madrileny, però et creus que és nord-americà i, tot i que creguis que Wisconsin, també ho és, en realitat és anglès».

-La caiguda més costosa. «La seqüència en què un dels personatges cau a la piscina estava planificada com si fos una pel·lícula de Brian de Palma, amb més de trenta plans, dobles unitats, un bussejador sota l’aigua i una altra càmera a dalt i calia rodar-la així, no podíem permetre’ns un retard. Va ser una bogeria però vam poder fer-los tots en un sol dia».

-Llàgrimes autèntiques. «En l’escena del tanatori, els actors hi estaven tan ficats que ploraven un munt, i això que la repetíem i repetíem una vegada i una altra, però Manolo Solo, Carolina i Estefanía ploraven de veritat».

-Vespes descontrolades. «El principal inconvenient de l’escena de la festa de les famílies va ser que es va rodar en diversos dies i hi havia moltes vespes, cosa que va provocar una mica de psicosi, perquè eren incontrolables. Era una dificultat addicional, perquè eren dies en què s’ajuntava molta figuració en plena pandèmia, tots havien de fer-se la PCR i, cada vegada que tallàvem, tornaven a posar-se la mascareta».

-Figurants estudiants. «Per a la festa final, la figuració havia rebut classes de sevillanes, com si fossin estudiants d’altres països. El que més em va agradar va ser el treball que va aconseguir la steadycam, que girava al mateix temps que ells. Va ser molt bonic rodar-ho com un musical i no com les sevillanes típiques per donar-hi més presència visual».

-Grans veus. «La participació en la banda sonora de grans cantants com Gerónimo Rauch, Vanesa Martín i Miguel Poveda va ser gràcies a Riky Rivera, el músic, i Nacho La Casa, el productor. Ells tenien les seves idees, parlaven amb ells, m’ho anaven explicant i jo em posava molt content. Va ser molt fàcil i van dir que sí abans fins i tot que es componguessin les cançons. L’única que ja estava escrita era la sevillana final. Totes les altres coses van anar sorgint durant la postproducció».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Continuarà? «Seria divertit que la pel·lícula es convertís en una saga familiar en la qual els protagonistes anessin a Hollywood o a Egipte, perquè els personatges estan tan ben dibuixats que els pots posar en qualsevol context dramàtic i funcionarien. Estan molt ben construïts, crec que cauen bé i et resulten simpàtics. Altres famílies cinematogràfiques et generen rebuig, però aquesta et ve de gust veure-la i recomanar la pel·lícula. Ho passen tan malament que te’n compadeixes. No s’ha plantejat ni està sobre la taula que hi hagi una continuació, però, és clar, si es plantegés estaria encantat de tornar a dirigir-los, perquè hi va haver molt bon rotllo i seria un plaer continuar donant-los vida».