Perifèrics i consumibles
García i l’actor secundari Bob
García és el grau zero dels cognoms, és el cognom més integrat i el menys apocalíptic, el bosó de Higgs de les identitats, el forat negre del nominalisme metafísic, l’Avecrem dels cognoms
Espanya és un país de més d’un milió i mig de Garcías (segons les últimes estadístiques). Tota aquesta tropa i de vegades ‘troupe’ portem com si fos pega el García de primer, d’acord amb l’INE, 2020. D’origen basc, pel que sembla, aquest cognom patronímic. Una cosa relacionada amb l’os. O amb el jove. Guerrilles de filòlegs, matèria fosca de congrés acadèmic, saberut estudi i carn de baralla «casernària». Ara la pel·lícula ‘García y García’, amb José Mota (grans estones de riure amb el seu personatge d’Eladio i el seu enemic absolut, el Nemesio, que es convertia en alcalde d’Alcafrán «per el·lipsi narrativa») i Pepe Viyuela (a qui admiro per ser còmic i perquè diu que l’obra que més li ha fet riure ha sigut «La broma infinita»), ens recorda que García és el cognom més comú a Espanya i que Javier García és la seva formulació més habitual. I riuen amb l’equívoc segons diuen, tot i que jo no he vist la pel·lícula, només el tràiler (estic esperant que la treguin en format llibre, com diuen els «erudits a la violenta»).
El cognom comodí l’ha reivindicat l’excel·lent poeta Pablo García Casado en un llibre del 2015 titulat precisament així, ‘García’, sense més floritures ni aposicions. Vilas, en canvi, havia entonat el seu propi magníficat autoproclamant-se «Gran Vilas». També em sona aquella sèrie de ‘La señora García se confiesa’, tot i que mai vaig saber què o per què confessava Lucía Bosé en aquella sèrie de 1976. Hi va haver també, crec recordar, un clan dels García en la poesia espanyola. Allà segueixen molts d’ells, gairebé jubilats, gairebé catedràtics, alguns fins i tot gairebé poetes.
García som tots. García és el grau zero dels cognoms, és el cognom més integrat i el menys apocalíptic, és el nanocognom, el bosó de Higgs de les identitats, el forat negre del nominalisme metafísic, un concentrat de caldo –l’Avecrem dels cognoms–, l’epítom del que som i del que mai serem. L’escriptora amb el cognom més somrient que conec, Jane Smiley, treu un personatge a la seva novel·la ‘MU U’ que es diu Doctor García. L’acció succeeix en un campus d’Iowa a finals dels anys vuitanta, on feia classes, i el tal García és un quídam, un who, un ningú del departament d’espanyol. Jo estava per allà en aquella època. Fent de ningú, com un Ulises del Midwest cantat per Krahe. M’agrada pensar que els García, malgrat que necessitem com a crossa el segon cognom, som un personatge de novel·la, una espècie d’actor secundari Bob a ‘Els Simpson’. I cantar «jo soc García perquè el món m’ha fet així».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
