José María Vitier: «La música s’escriu en un paper, però no és aquí, sinó en la il·lusió de la gent»

L’Havana és la ciutat convidada d’aquesta Mercè, com ho havia de ser l’any passat. ¿Com sorgeix aquest ‘Habana concerto?

En realitat, l’aniversari de l’Havana va ser el 2019, i jo vaig compondre una obra per encàrrec de la Fundació Autor. És molt extensa, gairebé una hora, amb tres moviments: flauta i orquestra, violí i orquestra, i piano i orquestra. Cap s’ha estrenat, i oferirem aquí, per primera vegada, el tercer. És una estrena absoluta. La resta del programa inclourà música meva de diferents èpoques: bandes sonores com ‘El siglo de las luces’ i ‘Fresa y chocolate’, amb la intervenció del virtuós del piano Marcos Madrigal.

I algunes peces amb Maria del Mar Bonet, amb qui vaig col·laborar en el seu disc ‘Ultramar’ (2017).

Interpretarem ‘Amor’, una cançó amb text del meu pare [el poeta, narrador i assagista Cintio Vitier], amb una dedicació especial, perquè aquests dies se celebra el seu centenari amb el suport de la Unesco. Maria del Mar cantarà també l’‘Ave María por Cuba’, que mai ha interpretat amb una orquestra. És una composició per a un altre tipus de veu, lírica, però ella li aporta una intensitat molt especial, com en tot el que canta. Amb Maria del Mar em passa una cosa difícil de definir i que em passa amb altres grans artistes: la sensació que una cosa és alhora molt moderna i molt antiga. Això es percep de vegades, i ella ho té.

El concert, ¿és un viatge per les diferents edats de l’Havana en clau musical?

Era un projecte molt reptador, perquè em vaig proposar oferir un mosaic de sonoritats que pogués identificar amb l’Havana. Hi ha una música bastant barroca, després apareixen elements de rock i en el tercer moviment hi ha un èmfasi en el romanticisme i el pianisme cubà del segle XIX. Hi ha moments contemporanis, i una mica bartokians, i impressionistes, i altres en què el piano improvisa com un ‘sonero’. Perquè hi ha moltes Havanes, i no hi són totes. Algunes, només. Però hi ha moments amb tambors ètnics. He vingut amb un percussionista, Abel Acosta, que també tocarà el baix. I a ‘Ave María por Cuba’, amb el text que Maria del Mar canta en llatí, hi ha una influència gran de la música ioruba. I és curiós que aquest cant ioruba és a la deïtat d’Obatalá, que resulta que és la verge de la Mercè.

¡No em digui!

El panteó ioruba és sincrètic, en què els déus que s’adoraven a l’Àfrica, a l’arribar a Amèrica en condicions d’esclavitud, es traslladaven a les deïtats del catolicisme. Obatalá és la verge de la Mercè, com Babalú Ayé és sant Llàtzer. Això va passar també al Brasil, a tot Amèrica, i persisteix en l’actualitat. A Cuba passa amb molta naturalitat. Es pot anar a missa i tenir aquesta creença. En els seus orígens, era una manera d’adaptar-se a l’entorn hostil per sobreviure.

Vostè és un músic de formació acadèmica, però ha incorporat la cubanitat popular en la seva música.

No va ser una cosa que em proposés, però des de petit vaig estar en contacte amb el sentit de què era cubà. Recordi que el llibre més difós del meu pare és ‘Lo cubano en la poesia’, que ara es reeditarà.

Però, ¿quina Cuba? ¿La camperola, la clàssica, la del filin, la dels trobadors?

Hi ha una Cuba amb una influència europea decisiva, i una altra amb un influx africà. Això és complex, perquè de vegades s’assimila que de l’Àfrica ens arriba el ritme i d’Europa, la melodia, però també ens arriba molta melodia de l’Àfrica i molt ritme d’Europa, que és un continent ‘transculturat’, perquè el que ens arriba a través d’Espanya ve de segles d’ocupació nord-africana. Però els cubans negres no es diuen a si mateixos afrocubans, com els afroamericans dels Estats Units, perquè quan arriben a Cuba es tornen autòctons, fins al punt que hi ha rituals i pràctiques religioses i musicals que es van perdre a l’Àfrica i només es manifesten a Cuba.

La seva tradició clàssica es va trobar amb el tambor batá i les sonoritats i ritmes tradicionals. ¿Es va mirar al mirall de compositors del nord com Gershwin, que van elaborar una música nord-americana amb ingredients del jazz i el blues, d’arrel africana?

Gershwin, sí, però pensaria més en Villa-Lobos. A Amèrica hi va haver una tendència nacionalista molt forta, d’origen vinculat al romanticisme, potser amb un accent més gran en la sensualitat que a Europa, amb un vincle amb el ball. Quan vaig començar a compondre, em va seduir la possibilitat de fer una música que fos un producte del present, contemporani, i que tingués també aquestes arrels. Cada vegada s’entén menys què vol dir ‘música clàssica’ o ‘música popular’, i aquesta ambigüitat és molt normal a Cuba, perquè els nostres principals compositors de música de concert van ser grans nacionalistes, influïts pel folklore, com un Falla a Espanya.

¿Quins compositors li van deixar més empremta?

Després d’Ignacio Cervantes i Manuel Saumell, ja al segle XX hi ha dues figures que marquen el desenvolupament de la música: Alejandro García Caturla i Amadeo Roldán. Els dos van morir molt joves, no van arribar als 40, i tots dos es van formar a París, amb Nadia Boulanger en el cas de García Caturla. Ja després, cap a meitat de segle, va sorgir el Grupo de Renovación Musical, que va fundar José Ardévol, i després l’onada de Leo Brouwer, Carlos Fariñas... Tots amb un ull posat en la contemporaneïtat i l’altre en l’arrel. Això ha sigut molt natural. El meu germà Sergio, mort fa uns anys, va ser un pioner d’aquesta fusió.

L’avantguarda sembla anar dirigida a una certa elit, i la cançó popular representa el contrari. ¿Pot sortir d’aquí una cosa que arribi a la gent?

De vegades costa, és veritat. Leo Brouwer és, si més no, el millor músic cubà viu, i no puc dir que sigui de majories, ni que aspiri a ser-ho. Però els artistes que obren camí amb vocables nous, tot i que la seva música no es difongui massivament, són els que mantenen el tren en marxa.

En aquest concert a la Mercè treballa amb l’orquestra Vozes, integrada per nens i adolescents de Nou Barris, Sant Andreu i el Besòs, i dirigida pel veneçolà Pablo González. Porta tota la setmana assajant-hi. ¿Quina impressió li ha causat?

M’havien parlat d’una orquestra-escola que té el grandíssim valor de representar una acció comunitària, d’orientar els joves pel camí de la música. I m’ha cridat l’atenció que són més joves del que jo pensava, des dels deu anys en endavant. És un projecte maquíssim i és molt commovedor. Independentment de les dificultats que presenta aquesta música, que pot ser molt exigent per a executants que no són professionals, me n’he adonat que hi ha un valor afegit que va més enllà de la música. Jo soc dels que creuen que l’essència de la música és el que la transcendeix. Aquí hi ha una vocació cultural, social, comunitària, amb un valor immens. Té un valor imparable, i traurem el màxim partit d’aquesta il·lusió i aquest entusiasme que tenen, que no es troba tan estès en qualsevol orquestra d’adults. Així que no tractarem que ells estiguin a l’altura de la música, sinó d’estar nosaltres a l’altura.

¿Abordar l’‘Habana concerto’ amb aquesta orquestra realça el sentit de l’obra?

Hi ha un valor afegit. Un missatge que podríem dir extramusical, però de vegades aquí rau el que més transcendeix de la música. Perquè la música s’escriu en un paper, però no està en el paper, sinó en la il·lusió de la gent, en qui la toca, i tot això va a favor nostre. Hi ha una experiència estètica, però també ètica.

Després d’això, ¿què li espera a Cuba?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Fa poc he acabat un disc, fet en plena pandèmia, que es diu ‘Bienaventuranzas’, i que consta de 21 peces per a flauta i piano. El vaig gravar amb Niurka González, una jove virtuosa de l’instrument. L’estrenarem en viu al novembre i tenim pensat fer una gira amb l’obra. El títol ja diu d’on ve: conté 21 fragments de música que són com petites oracions. Crec que en els moments de més crisi econòmica i social, no sé per què, és quan faig la música més positiva i il·lusionada.