El festival de Sant Sebastià premia la creativitat femenina en el seu palmarès

Interpretar el palmarès de la 69a edició del Festival de Sant Sebastià en clau de gènere de cap manera s’ha d’entendre com una manera de qüestionar-lo, sinó com una cosa inevitable per diversos motius: primer, el moment que ens toca viure com a societat legitima que aquest sigui l’enfocament més assenyat per interpretar no només els palmarès sinó gairebé tot; segon, el 80 per cent del jurat que ha atorgat els premis està compost per dones, bona part de les quals han centrat la seva obra en la causa feminista; i tercer, totes les pel·lícules guanyadores dels guardons més importants han sigut creades per dones i expliquen històries de dones oprimides pel patriarcat.

La pel·lícula que atorga a la directora debutant Alina Grigore la Concha d’Or i així la fa entrar per la porta gran en l’elit del cine europeu actual, ‘Blue moon’, segueix l’evolució psicològica d’una jove que intenta anar a la universitat per escapar-se de la violència de la seva disfuncional família. És una obra dissenyada per incomodar l’espectador, a través tant del clima d’histerisme que imposa des de la primera escena com de la seva decisió de teixir un embolic de personatges deliberadament difícil de desenredar; la intenció de Grigore amb aquesta confusió, probablement, és deixar-nos clar fins a quin punt la protagonista es veu sobrepassada per una prole que dicta normes estrictes i mira d’aïllar-la del món exterior. La seva no només és la segona Concha d’Or consecutiva que va a parar a una directora –la georgiana Dea Kulumbegashvili, aquest any presidenta del jurat, va obtenir el mateix premi gràcies a l’obra mestra ‘Beginning’ (2020)–; també culmina un any extraordinari per al cine d’autor fet per dones, que en els últims 13 mesos ha obtingut dos Lleó d’Or a la Mostra de Venècia –a Chloé Zhao per ‘Nomadland’ i Audrey Diwan per ‘El acontecimiento’–, una Palma d’Or al Festival de Cannes –a Julia Ducournau per ‘Titane’– i les dues esmentades Concha d’Or.

‘Blue moon’ es pot considerar un or discutible, però no ho és tant si es té en compte que és una pel·lícula molt menys radical –i que per tant haurà facilitat més el consens entre els membres del jurat– que la guanyadora del segon guardó en importància, el Premi Especial del Jurat. Com tota l’obra prèvia de la seva directora, la belga Lucile Hadzihalilovic, ‘Earwig’ és una pel·lícula meravellosament abstracta en què l’atmosfera creada per una successió d’imatges tan pertorbadores com hipnòtiques té més importància que l’argument, tot i que en última instància deixa clar que el seu tema de fons és la venjança femenina contra l’explotació de l’home. El guardó no només serveix per revindicar Hadzihalilovic, una de les autores més infravalorades del panorama cinematogràfic actual; també confirma que bé s’entén amb el Festival de Sant Sebastià: amb el seu primer llargmetratge, ‘Innocence’ (2004), va obtenir aquí el guardó a la millor direcció novella; i amb el segon, ‘Èvolution’, també es va emportar el Premi Especial del Jurat.

Premi per a Jessica Chastain

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com la d’‘Earwig’, la presència en el palmarès de la pel·lícula guanyadora del guardó a la millor direcció, ‘As a heaven’, figurava en la majoria de les quinieles. El primer llargmetratge de Tea Lindeburg compon un potent al·legat contra l’explotació femenina a través de la història d’una adolescent atrapada a la Dinamarca rural del segle XIX que, en el transcurs de 24 hores, és avergonyida per voler rebre una educació, maltractada per ser dona i, en el seu propi judici, castigada per Déu a causa del seu desig carnal. ‘As in heaven’ també ha proporcionat a la jove actriu Flora Ofelia Hofmann Lindahl un premi a la interpretació protagonista que, això sí, comparteix ex aequo amb Jessica Chastain, reconeguda pel seu retrat de la telepredicadora del títol a ‘Los ojos de Tammy Faye’. La decisió serveix per recompensar dues maneres actorals antitètiques: si el treball de Hoffmann Lindahl és tot contenció, el de Chastain és un cant a la sobreactuació.

A partir d’aquest any, Zinemaldia categoritza els guardons interpretatius segons un criteri que no fa atenció al gènere dels actors sinó que es fixa en el pes dramàtic de les actuacions, i el premi a la millor interpretació de repartiment ha anat a parar a l’elenc d’adolescents que coprotagonitzen ‘Quién lo impide’, de Jonás Trueba. Atès que és més que probable que gairebé cap intenti fer carrera davant la càmera, hi haurà qui consideri que la seva elecció és una ‘boutade’ o un desaprofitament; d’altres, en canvi, ho veuran com una merescuda recompensa a un treball fresc, honest i desposseït d’afectació. Probablement uns i altres tindran part de raó.