Un trio de veus conquistadores al Teatre Grec

Entre l’espessa oferta d’aquest divendres a la Mercè, un trio de veus majestàtiques va marcar territori amb la seva pulsió arriscada i les seves vistes al sud: el cant de l’exili de la sahrauí Aziza Brahim, el flamenc ‘free’ de Mariola Membrives i el doctorat ‘jondo’ de Carmen Linares en el seu 40è aniversari de carrera en solitari. Tres figures d’alts vols que van estendre durant més de quatre hores la sessió en un Teatre Grec ple.

El sistema de reserva d’entrades i la lliure circulació va permetre un moviment de públic entre les grades i la zona de bars, però Aziza Brahim es va trobar amb prou orelles atentes al seu art quan va sortir a escena presta a desplegar l’anunciat ‘Nòmada blues’. Un concert amb ressons de la dura realitat sahrauí, amb la seva melancolia i el seu sentiment d’injustícia. Blues del desert i trames folk en les quals la seva veu digna i lliure va fluir en fèrtil aliança amb la guitarra d’Ignasi Cussó, el baix de Guillem Aguilar i la percussió d’Aleix Tobias.

Més difícil encara

Notícies relacionades

El renaixement de Delpozo

L’acolorida Ágatha Ruiz de la Prada obre la passarel·la de Madrid

Amb Mariola Membrives va arribar l’inesperat, com sol passar amb aquesta audaç cordovesa, disposada sempre al més difícil encara. Després del seu àlbum amb Marc Ribot, anuncia ara ‘La Babilonia’, una obra en la qual apunta cap a una avantguarda desafiadora, amb obscurantismes elèctrics i fondària poètica. El seu recital va apuntar primer al conegut repertori de cançons rearmades a la lliure manera (exponencial ‘Ne me quitte pas’) i es va desviar després cap al material d’estrena, i va ser aquí on més es va encoratjar, conquistadora entre les cortines de guitarra elèctrica de Javier Pedreira i la mística de peces com ‘Apocalipsis’, ‘Mi amado’ (text de Santa Teresa de Jesús) i ‘Guardianas del tiempo’, aquesta amb una invasiva base funk i el cor de quatre veus reforçant un text amb fons d’empoderament feminista. Ganes d’escoltar aquest àlbum.

I la senyora Linares va representar la puresa secular de l’art flamenc, reflectint el maridatge amb la poesia (‘La leyenda del tiempo’, de Lorca, en la versió de Morente), donant vida a tangos i alegries, i obrint l’escenari al ball i al lluïment dels guitarristes, Eduardo Espín Pacheco i Salvador Gutiérrez. Elegància, profunditat i ombres d’esquinç viscut en una sessió el punt culminant del qual va arribar amb l’entrada en escena de Sílvia Pérez Cruz per compartir aquesta ‘Casida del sediento’, de Miguel Hernández (i música de Luis Pastor), amb les dues veus bastint delicats ponts. L’empordanesa va tornar al final per fer més gran el clàssic ‘Gracias a la vida’, homenatge a Mercedes Sosa, cançó amb una lletra, va indicar Linares, que «hauríem de tenir a casa nostra, a l’entrada».