Clímax musical de la Mercè
Cubanitat i lliçó de vida a Nou Barris amb José María Vitier
El pianista cubà va recrear el seu refinat univers musical amb la jove Orquestra Simfònica Vozes en una sessió que va incloure l’estrena d’un fragment del seu ‘Concerto Habana’, en honor al 500è aniversari de la ciutat, i un repertori de cançons en què va brillar Maria del Mar Bonet com a convidada especial.
Surten de l’Havana músiques amb arrel africana i evocadores dels salons europeus, reflexos del so camperol i audàcies contemporànies, i de totes aquestes fonts, i d’algunes més, s’alimenta l’univers de José María Vitier, creador el piano del qual va senyalitzar aquest diumenge el clímax d’aquesta Mercè en fluida aliança amb la jove Orquestra Simfònica Vozes i la col·laboració especial de Maria del Mar Bonet. Sessió d’alts vols al Parc Central de Nou Barris, amb la música teixint el fil de la història i servint a una causa més gran que ella.
L’orquestra Vozes, «feta dins del barri, amb nens del barri», va indicar al començament el seu director, el veneçolà Pablo González, és l’autodenominat «projecte de vida, musical i social» per a la integració de nens i adolescents en risc d’exclusió social, aquí de Nou Barris, Sant Andreu i el Besòs, i la seva tasca amb Vitier va portar la música més enllà dels contorns de la partitura. «Emoció immensa», la seva, al compartir aquest projecte apuntalat en l’estrena internacional d’un fragment de l’‘Havana concerto’, la composició de Vitier per al 500è aniversari de la capital cubana. Ple als centenars de seients del parc i assistència de l’alcaldessa Ada Colau.
El poema de pare
La primícia del ‘concerto’ va venir precedida d’altres peces de l’autor, «bandes sonores de pel·lícules i de vida», com les va presentar González. Començant per les exquisides ‘Danza de fin de siglo’ i ‘Tema del mar’, del film ‘El siglo de las luces’ (1992, a partir de la novel·la d’Alejo Carpentier), amb el seu subtil cubanitat agafant formes elegants, i realçant el ritme al ‘Danzón imaginario’. Honors per a la delicada ‘Amor’, que Maria del Mar Bonet va adaptar al català al seu disc ‘Ultramar’ (2017) i a què va tornar a Nou Barris amb tot sentiment i amb l’inèdit vestuari orquestral. «Un poema que li va fer el pare a la mare quan eren nòvios», va explicar Vitier, evocant el seu pare, el poeta Cintio Vitier, el centenari del naixement del qual es va commemorar aquest dissabte.
La missió més arriscada de la cantant mallorquina («la persona que em va introduir al Mediterrani i a aquesta cultura», la va presentar Vitier) va ser abordar ‘Ave Maria por Cuba’, exigent composició litúrgica que va realçar amb tota la seva frondositat i la seva mística, acompanyada pel cor infantil i juvenil. L’autora d’‘Alenar’ se les va tenir amb el potser una mica intimidador text en llatí amb una estrofa en ioruba, mirall del sincretisme religiós tan practicat a l’illa antillana. Vitier va recordar que la deïtat afrocubana d’Obatalá es correspon, precisament, amb la verge de la Mercè.
‘Fresa y chocolate’
L’‘Havana concerto’ va entrar després en escena, en concret el seu tercer moviment, interpretat per primera vegada davant el públic i enfocant els seus poders cap a una suggerent dinàmica orquestral amb herències del romanticisme. Composició d’extrema subtilesa, partitura per a virtuosos que va representar un repte per a la tendra orquestra Vozes. Allà es va lluir també l’altre convidat de la nit, el pianista cubà, que té un peu a Roma, Marcos Madrigal, imprimint el seu caràcter a una música d’alt poder evocador, amb escalades dramàtiques i una tensió creixent, que va ser reconeguda amb una llarga ovació del públic dret.
Notícies relacionadesMadrigal es va quedar per fer brillar una de les peces més reconegudes de Vitier, la central de ‘Fresa y chocolate’, pel·lícula protagonitzada el 1994 per Jorge Perugorría i Vladimir Cruz. I després dels desafiaments més alts, un desenllaç potser alliberador amb els contorns rítmics de la ‘Contradanza festiva’, remarcats pel tambor batá d’Abel Acosta. Punt final d’una sessió amb què José María Vitier es va confessar admirat, ateses aquestes peculiaritats que transcendeixen l’estètica musical. «No tinc en la meva carrera, ja llarga, un moment que s’assembli a aquest», va assegurar. «No n’imaginàvem tant».
