Els Rolling Stones deixen clar a San Luis que no pensen abaixar la persiana

La llengua continua sent vermella. El cos d’un home de 78 anys es mou desafiant les lleis de la lògica. Aquests moviments, la seva veu, la música que surt de les guitarres de dos septuagenaris més i el treball d’una banda estel·lar acompanyada per una superproducció elèctrica absorbeixen prop de 40.000 persones, emmascarades en la majoria dels casos, tot i que aquí no sigui obligatori. I sí, hi ha dol, un moment per a l’emoció i el sentit homenatge, però hi ha, sobretot, rock and roll, un recorregut de poc més de dues hores per 19 cançons que en la majoria dels casos són història de la música, una història en la qual els Rolling Stones no deixen d’escriure capítols. Han tornat. I a jutjar pel que s’ha vist aquest diumenge a San Luis (Missouri), sense intenció de fer cap pas enrere.

Quedaven 14 minuts per a les nou de la nit quan va sonar una bateria al Dome. A les quatre pantalles va aparèixer llavors la imatge de Charlie Watts, tocant la bateria com havia fet sa satànica majestat des de 1963. I se’l va veure de gran i de jove, en color i en blanc i negre, rient amb Mick Jagger i rient amb Keith Richards i rient amb Ron Wood i tocant, tocant, tocant...

Aquest vídeo, un minut coronat amb una ovació enorme, un esclat de pirotècnia i ‘Street Fighting Man’ va ser l’arrencada del No Filter Tour 2021, la gira que la pandèmia va obligar l’any passat a postergar i que ha arribat massa tard per a Watts. Ja a principis del mes passat es va anunciar que seria substituït en els concerts per Steve Jordan, un vell conegut de la banda, i especialment de Richards com les seves baquetes a X-Pensive Winos. El 24 d’agost Watts moria als 80 anys.

Jagger i Richards, de la mà

Les imatges mai serien suficients per expressar el que va representar i el que representa la seva pèrdua. Després d’interpretar ‘It’s only rock and roll’ Jagger, jaqueta platejada amb cintura i punys vermells, va reconèixer com de «fantàstic que era tornar», però també com d’«emocional» que resultava per a ells veure a les pantalles el seu antic company. «El trobarem molt a faltar, a l’escenari i fora», va dir. Un gest, no obstant, va parlar més que les paraules: Richards i Jagger agafats de la mà mentre el cantant llançava aquest missatge i abans de dedicar-li Watts ‘Tumbling diu’. Subtil i fort.

Records a Chuck Berry

Van arribar després una formidable versió d’‘Under my thumb’, el debut en una gira de ‘19th nervous breakdown’ i després, per votació, ‘Wild horses’. Amb la balada, després amb ‘You can’t always get what you want’ i després amb un altre debut en gira, ‘Living in a ghost town’, va baixar una mica el ritme, però l’energia va tornar a disparar-se amb ‘Start me up’ i ‘Honky tonk women’.

Va ser llavors el moment de presentar aquesta banda que embolcalla, acompanya i sustenta la màgia dels Stones en directe, incloent-hi aquest Jordan que durant tot el concert va mantenir el llistó de Watts i, alhora, no va buscar cap protagonisme. I hi va haver picades d’ullet al públic local, d’una samarreta dels Cardinals (l’equip de beisbol local) a la menció a Chuck Berry, icona d’una ciutat on els Stones van oferir el seu primer concert el 1966 abans de donar pas perquè Richards, camisa de seda blava, es posés al capdavant amb ‘Happy’ i ‘Slipping Away’.

Asseguts

A continuació va ser el torn d’una espectacular versió de 10 minuts de ‘Miss you’ i una altra de també màgica de ‘Midnight rambler’ per enfilar una d’aquestes rectes finals que fan difícil entendre com els nord-americans, tot i que la majoria del públic a San Luis tingués cabells blancs (i pell blanca), poden veure concerts com aquest sense aixecar-se dels seients: ‘Paint it black, Sympathy for the devil’ i ‘Jumpin’ Jack Flash’. I després de gairebé dues hores de concert, suposadament arribava el final, però encara quedaven 15 minuts amb dos bisos per culminar l’èxtasi: ‘Gimme shelter’ i ‘(I can’t get no) Satisfaction’.

Els Stones van marxar llavors, quan el rellotge vorejava les 11 de la nit, i una foto de Watts va tornar a les pantalles. Era l’últim adeu, però el missatge per al públic apareixia poc després del fos a negre sobre un fons blau: «Ens veiem aviat».

«Una bogeria»

El que havien deixat clar els Stones, 229 anys entre tots tres, és que, mentre el cos aguanti, seguiran. I a pocs després de veure el concert els queden dubtes que ho faran. «L’energia és una bogeria, no actuen com l’edat que tenen», deia entusiasmat el Brad, un home de 50 anys que havia arribat des d’una localitat del veí Illinois i els acabava de veure per primera vegada. «Aquesta energia, el nivell musical, la manera com continuen disfrutant, deixant espai per al ‘jamming’... No crec que ho facin pels diners, òbviament no en necessiten».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També Jeremi Lambuley, un jove de 24 anys de Mallorca que havia fet d’aquest el seu primer concert dels Stones cor d’un viatge d’una autèntica peregrinació (passant fins i tot 15 dies a Colòmbia per poder entrar als EUA, encara segellats a europeus per la pandèmia), es declarava rendit. «Era molt possible que per expectatives i per tants vídeos que havia vist d’ells quan eren més joves i més explosius m’emportés una decepció, però m’han donat més del que esperava», deia després d’haver-se quedat afònic i, ell sí, ballant fins a l’extenuació, a prop de l’escenar, i, fins i tot, d’haver-se fet «una ferida a la mà d’aplaudir». «No em pensava que hi hauria tanta energia. Mick Jagger té 20 anys. Es nota que disfruten a l’escenari», deia. «Els seguiré arreu del món».

És el que fan seguidors acèrrims com Kevin Crain, que els va veure per primera vegada als 17 anys a Oakland el 1978 i des d’aleshores ha acumulat més de 100 dels seus concerts, com un nen que torna a la gelateria a buscar un altre gelat». Arribat des de Los Angeles, no havia volgut llegir ni mirar res sobre la preparació del concert d’aquest diumenge («només pots obrir els regals de Nadal una vegada», explicava) però el que va veure va ser especial. Molt a prop de l’escenari, als seus 61 anys Crain va plorar quan va sonar la segona cançó. Perquè, digui el que digui el títol, «no és només rock and roll». Són els Rolling Stones.