Plini el Vell, el primer màrtir de la vulcanologia

Durant molt temps, es va creure que els dos Plinis n’eren un de sol. I el cert és que no podien ser més diferents. Auster, el més gran, solia robar hores al son per recopilar tots els sabers, va ser també almirall de la flota imperial i un esforçat estudiós de les races humanes, de la història de Roma fins al mandat de Neró, de la botànica, la zoologia, la medicina, la geografia, la cosmologia i la metal·lúrgia. El seu nebot, adoptat a títol pòstum, més mundà, va ser amic dels principals intel·lectuals de la seva època, Tàcit o Suetoni, amb qui es va cartejar i va ser l’hereu del llegat del seu oncle, que li va deixar en herència la seva ‘Historia natural’, l’únic treball de Plini el Vell que es conserva. El jove va dedicar la seva vida a mantenir viu el record del seu oncle amb tal efectivitat que l’obra va ser crucial en els sabers de l’Edat Mitjana.

Poca verificació

 Llegida, amb mentalitat del segle XXI, avui aquest ‘opus magnum’ ens pot semblar simple i ingenu, però no se li pot negar l’entreteniment. Plini, tot s’ha de dir, recollia informació però no la verificava, especialment la que provenia de terres llunyanes. Per això bona part de la seva zoologia barreja els ous amb els cargols: animals reals amb dracs, basiliscs capaços de matar amb l’alè, i el catoblepas, que ho fa amb la mirada. O que en els aspectes ginecològics, Plini, a qui mai se li va conèixer dona, afirmés que «si les dones embarassades mengen aliments amb massa sal, el nen pot néixer sense ungles». No és estrany que a un amant de la imaginació desencadenada com Borges, fascinat per tots aquests aspectes, utilitzés la ‘Historia natural’ com a punt de partida del seu relat ‘Funes, el memorioso’, ja que Plini recull exemples històrics d’aquesta capacitat: «Cir, rei dels perses, que sabia anomenar pel seu nom tots els soldats dels seus exèrcits; Mitrídates Eupator, que administrava la justícia en els 22 idiomes del seu imperi; Simònides, inventor de la mnemotècnia; Metròdor, que professava l’art de repetir amb fidelitat l’escoltat una sola vegada». Perquè en aquesta obra es barregen de forma admirable la realitat i la ficció.

Tornem a Plini, en el moment en què contempla des de l’altre costat de la badia de Nàpols el fum que començava a densificar-se en un fort flux piroclàstic. Va decidir acostar-se a un fenomen que desconeixia de primera mà. En el seu descàrrec cal dir que tot i que s’havien produït molts moviments sísmics a la zona, llavors ningú havia vinculat els terratrèmols amb els volcans. El nebot va voler quedar-se i va salvar la vida per ser testimoni de l’erupció més famosa de la història que va deixar descrita a les seves cartes.

Anar quan d’altres fugen

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a almirall, al Plini gran no li va costar gens contractar diversos quadrirrems i una petita tropa per, com a bon naturalista, practicar una inspecció més profunda (Daisy Dunn també apunta un motiu militar, auxiliar a unes tropes instal·lades al sud de Pompeia). Mentre es creuaven amb barcos que fugien del lloc, Plini, sense demostrar el menor temor, no va canviar la seva ruta, dedicat a prendre notes de les transformacions d’aquell núvol i la pluja de cendra i pedra tosca. Enmig del caos, quan arriben a terra, flegmàtic, és capaç de banyar-se.

L’endemà a Estabia, després d’haver-se intentat protegir de l’allau amb un coixí al cap, mor en una platja, asfixiat per la fumarada. «El seu cos va ser trobat intacte, en perfecte estat i cobert amb la vestimenta que portava: l’aspecte del seu cos més semblava el d’una persona descansant que el d’un difunt», escriu el nebot. Plini el Vell va ser la víctima més famosa d’aquella tragèdia. Va donar el seu nom, ‘pliniana’, a aquest tipus d’erupció marcada per gasos veloços i explosius i també a una cosa, molt més poètica, unes cireres que es van criar a la falda del Vesubi, quan la vegetació va tornar a aquell lloc i va fer oblidar durant segles aquella tragèdia.