Les 10 millors cançons de les pel·lícules de James Bond

‘Llicència per matar’. 1989. Després de diversos intents poc satisfactoris de modernitzar la franquícia recorrent a bandes de pop dels vuitanta (Duran Duran, a-ha...), els productors de la sèrie van optar per recuperar els ingredients de la recepta primigènia per cuinar una cançó d’inequívoc regust Bond: metalls estridents, cordes sinuoses i una diva de veu imperial. La barreja va sortir tan semblant a l’original que van haver de pagar ‘royalties’ als compositors de ‘Goldfinger’. L’ampul·losa producció és filla del seu temps, però Gladys Knight (aquí sense els Pips) executa la cançó amb una impassibilitat típicament ‘bondiana’.

‘Diamants per a l’eternitat’. 1971. La segona aparició de la gal·lesa Shirley Bassey a la saga de 007 després de la totèmica ‘Goldfinger’ és un altre clàssic irrefutable del gènere ‘cançó-de-Bond’. John Barry posa el seu gran talent per a l’arquitectura melòdica i les orquestracions rutilants al servei d’una lletra una mica perversa sota una superfície d’al·legat materialista en què alguns van voler veure una audaç invitació a la masturbació femenina. Els Arctic Monkeys van gravar una versió més que acceptable però el majestuós acompliment de Bassey (que tornaria una tercera vegada a la franquícia amb ‘Moonraker’) és a un nivell superior.

‘Sin tiempo para morir’. 2020. Quedarà per a la història de la sèrie que la cantautora californiana va compondre i gravar la cançó dels títols de crèdit de la pel·lícula número 25 de 007 amb només 18 anys. Però més enllà de la seva sorprenent precocitat cal rendir-se a l’habilitat d’Eilish per capturar l’atmosfera fosca i crepuscular dels títols de l’etapa de Daniel Craig en una balada d’intrigant bellesa en què incorpora amb intel·ligència alguns motius orquestrals d’aire bondià sense trair els principals trets de la seva personalitat artística. Mèrit més que suficient per ingressar en el cànon en un lloc de privilegi.

‘Goldeneye’. 1995. Que Tina Turner faria un bon paper replicant les tenses i voluptuoses interpretacions amb què Shirley Bassey va donar carta de naturalesa musical a la franquícia no era una cosa que admetés gaire dubte. Més sorprenent va ser la solvència amb què Bono i The Edge, de U2, van despatxar l’encàrrec d’escriure una cançó que mirés als ulls als clàssics que John Barry va compondre per a la sèrie sense deixar de sonar contemporània. Menció especial per aquest tram final en què una Tina Turner desencadenada assumeix més riscos innecessaris que Bond en tota la pel·lícula. I en surt igual d’indemne.

‘007 al servei secret de Sa Majestat’. 1969. L’única de les cançons d’aquesta llista que no sona durant els títols de crèdit és també, paradoxalment, un dels números musicals creats per a la sèrie Bond amb una popularitat que ha superat la de la pel·lícula a què pertany. John Barry, que la solia citar entre les seves composicions predilectes, va explorar en aquesta ocasió un acostament més pop que Louis Armstrong va sublimar amb l’inigualable carisma de la seva interpretació vocal (els greus problemes de salut que ja patia li van impedir tocar la trompeta). El resultat és un clàssic absolut que ha sigut versionat per artistes tan diversos com Vic Damone i My Bloody Valentine.

‘Skyfall’. 2012. Després de l’extravagància que Jack White i Alicia Keys van perpetrar a ‘Another way to die’ (el raríssim però gens menyspreable tema principal de ‘Quantum of solace’), la franquícia va buscar refugi, un cop més, en la fórmula original. Una Adele al cim de la seva carrera va posar el seu talent com a compositora (en col·laboració amb Paul Epworth) i la seva veu olímpica al servei d’una titànica balada de tons una mica fúnebres amb una progressió harmònica que cita directament el clàssic ‘James Bond Theme’. El seu enorme èxit comercial es va veure ratificat amb l’Oscar a la millor cançó original (el primer per a un tema de la sèrie).

‘Només es viu dues vegades’. 1967. En un confí molt allunyat de l’exhibicionisme vocal d’Adele i els metalls estridents de ‘Goldfinger’ viu aquesta deliciosa peça en què John Barry passa del rampell romàntic (la majestuosa introducció de cordes robada d’un concert de Cherepnin) a un exotisme misteriós i sexi en què la interpretació de Nancy Sinatra, tot gràcia i contenció, encaixa com un guant de seda (es fa difícil pensar en una intèrpret més adequada, però la veritat és que Barry volia Aretha Franklin). Que fos escollida per tancar la cinquena temporada de la sèrie ‘Mad Men’ acredita la seva condició de clàssic.

‘L’espia que em va estimar’. 1977. La prova que no fa falta una veu oceànica per arribar a l’excel·lència en el gènere de les cançons Bond. Aquesta composició del gran Marvin Hamlisch (autor d’‘A chorus line’, entre molts altres mèrits) eludeix tots els clixés musicals associats a la franquícia per adoptar la forma d’una balada romàntica d’irresistible encant pop a què Carly Simon afegeix el punt just de lascívia en la seva evocació de les imbatibles aptituds amatòries de l’agent secret. Per alguna cosa Thom Yorke, de Radiohead, va afirmar en una ocasió que aquesta era «la cançó més sexi mai escrita».

‘Goldfinger’. 1964. «La pitjor cançó que he sentit en la meva puta vida». Tal va ser el ponderat veredicte del productor Harry Saltzman, que va mirar d’eliminar-la de la pel·lícula i només va accedir a mantenir-la perquè ja no hi havia marge per compondre i gravar-ne una altra. El temps no li ha donat precisament la raó. Amb la seva icònica frase orquestral de dues notes (una ocurrència d’última hora de John Barry) i la pletòrica interpretació de Shirley Bassey, el tema principal de ‘Goldfinger’ s’ha convertit amb els anys en la veritable quinta essència de la sèrie, més Bond que l’Aston Martin i Sean Connery.

‘Viu i deixa morir’. 1973. Un cop de geni absolut. Amb l’assistència impagable del productor i arranjador George Martin, Paul McCartney va concebre una composició única en la seva espècie que, allunyant-se del patró bondià forjat pel duo Barry-Bassey, se’n surt per condensar en els seus escassos 3 minuts i 12 segons tot el romanticisme burleta, l’acció explosiva, l’exotisme de postal (¡el tram reggae!) i la diversió sense prejudicis que havien de caracteritzar l’etapa de Roger Moore amb l’esmòquing de 007. És gairebé impossible que passin més coses en una cançó pop de durada estàndard. Fins i tot Guns N’ Roses, que van intentar doblegar-la amb la seva aparatosa versió de 1991, van acabar rendint-se a la seva majestàtica grandesa.