‘Sin tiempo para morir’: l’emotiu final de l’era Danel Craig

Són moltes les raons per les quals ‘Sin tiempo para morir’ és especial dins de la saga Bond. La primera, perquè s’ha fet esperar. La seva data d’estrena estava prevista per a principis del 2020, però la pandèmia i la situació dels cines va postergar el seu llançament en successives ocasions fins a arribar ara a les nostres pantalles, més d’un any i mig després. Podria haver-se estrenat a Amazon, ja que la plataforma va comprar els seus drets de distribució, però els responsables van defensar fins al final que la pel·lícula s’havia de veure a les sales. I així serà. 

La segona raó és que suposa el final d’un cicle, el de Daniel Craig com a agent 007. La seva participació en la franquícia correspon amb una línia narrativa que va començar amb ‘Casino Royale’ i que ha anat ampliant-se en els successius episodis (’Quantum of Solace’, ‘Skyfall’ i ‘Spectre’) que podrien considerar-se com una pentalogia de caràcter independent. Un viatge amb un inici i un final. 

Craig diu adeu al seu personatge i ho fa amb una pel·lícula disposada a dilapidar molts dels convencionalismes sobre els quals s’ha sustentat no només la saga, sinó també els últims capítols en què l’aspecte visual i els jocs d’artifici se situaven per sobre de la història. A ‘Sin tiempo para morir’ el relat i la relació que s’estableix entre els membres que en formen part d’ell s’erigeixen com a veritables protagonistes de la funció en la qual, per descomptat, també hi ha espai per a escenes d’acció amb un estil visual potent, el de Cary Joji Fukunaga, responsable de títols tan diversos com el thriller sobre la immigració mexicana ‘Sin nombre’, l’adaptació de Jane Austen ‘Jane Eyre’ i la primera temporada de ‘True detective’. 

A ‘Sin tiempo para morir’ ens situem cinc anys després dels esdeveniments que van tenir lloc a ‘Spectre’. James s’ha retirat, ha deixat el seu lloc a l’MI6 i s’ha allunyat del mundanal soroll, viu sol a Jamaica i els fantasmes del seu passat encara el turmenten, en especial el record de Vesper (Eva Green) i la seva ruptura amb Madeine Swann (Léa Seydoux) després de creure que l’ha traït. Però el cercle encara no s’ha tancat i quan s’assabenti que Blofeld (Cristoph Waltz) continua movent els fils des de la presó i que algú ha robat una arma de destrucció massiva en forma de virus intel·ligent, haurà de tornar a l’acció. 

Un home ferit

Els responsables d’aquesta nova saga, els productors Barbara Broccoli i Michael G. Wilson, sempre han mantingut que les trames de Bond s’han intentat vincular amb el nostre present, tot i que segurament no van imaginar que la de ‘Sin tiempo para morir’ resultaria tan pertinent abans que es desencadenés la pandèmia i tot el cúmul de teories conspiradores. Però l’important és que Bond ha canviat, ja no és la prototípica imatge del mascle alfa a què ens tenia acostumats, ara és un home ferit, conscient dels seus errors i, sobretot, vulnerable. 

«Teníem la sensació que Bond era infal·lible, que era una llegenda, gairebé un ésser mitològic. Però ara coneixerem el seu costat més íntim, les seves renúncies, les seves pors. I sap que té molt a perdre», explica Cary Joji Fukunaga, el primer director no britànic que aborda una pel·lícula de l’agent més famós al servei de la reina d’Anglaterra. 

El mateix Fukunaga s’ha encarregat del guió, junt amb Neal Purvis i Robert Wade i, per al seu desenvolupament, ha comptat amb la creadora de ‘Fleabag’, Phoebe Waller-Bridge. ¿Ens trobem llavors davant una pel·lícula amb una consciència de gènere molt més conscient? Sens dubte, els personatges femenins acaparen el focus d’atenció, des del pròleg, dedicat a explicar el trauma infantil de Madeleine i la seva relació amb el nou malvat, Safin (Ramy Malek), la introducció d’una nova 007 racialitzada, encarnada perLashana Lynch i la presència d’una Ana de Armas sense interessos sexuals en la trama. Les noves noies Bond deixen de ser objectes per convertir-se en subjectes actius de l’acció. 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

«El món que havia envoltat James Bond havia sigut eminentment misogin», explica Léa Seydoux a través d’una entrevista per Zoom. «Però ara les dones que l’envolten escapen a qualsevol tipus de simplificació heteropatriarcal». «Ja no es tracta d’una pel·lícula enfocada al públic masculí», afegeix Lashana Lynch. «La saga s’ha modernitzat, s’ha adaptat a les noves generacions i aquest és el seu principal valor, que sempre es troba en un constant procés de recerca». 

Això no vol dir que l’essència de les pel·lícules de James Bond s’hagi perdut. De fet, Cary Joji Fukunaga ens explica que la seva intenció era mantenir l’esperit clàssic de la saga. «La meva primera aproximació en la infància va anar veient ‘Panorama per matar’ amb Roger Moore. Recordo aquell final al Golden Gate i, d’alguna manera, jo també volia que tota aquesta imatgeria èpica hi fos present». Emoció i acció, i una humanitat que, per una vegada, derrota l’heroisme.