Els clàssics del cine de terror espanyol surten de la tomba

El 17 de novembre de 1981 no es parlava de cap altra cosa als instituts de tot Espanya. La projecció de la pel·lícula de Jordi Grau ‘No profanar el sueño de los muertos’ al segon canal de TVE («l’UHF», com es deia llavors), dins del cicle ‘Mis terrores favoritos’ que dirigia i presentava Narciso Ibáñez Serrador, havia provocat una profunda commoció que els espectadors, especialment els més joves, consideraven necessari compartir. La visceralitat de les imatges, absolutament insòlita en la televisió de l’època, va fer volar el cap a tota una generació de televidents per a qui el film de Grau va passar a ser un títol de culte instantani. I un record inesborrable. 

Aquella emissió històrica, precedida per una jocosa introducció en què Ibáñez Serrador es rentava les mans en sang, va tornar la vida a una pel·lícula que, tot i que s’havia presentat amb èxit considerable al festival de Sitges el 1974 (va conquistar els guardons de millor film, millors efectes especials i millor actriu per a Cristina Galbó), va veure la seva carrera comercial truncada quan, molt poc després de l’estrena a finals d’octubre de 1975, el dictador Francisco Franco va decidir convertir-se en un d’aquests morts el son dels quals més val no profanar.

Han passat quatre dècades des d’aleshores i, malgrat que algunes decisions de guió no han envellit gaire bé i que la proliferació de zombis menjamenuts ha assolit en els últims anys la condició de pandèmia a les pantalles, ‘No profanar el sueño de los muertos’ (‘The living dead at the Manchester morgue’, en el seu títol anglès) manté intacte el seu poder de fascinació. Així ho demostra el fet que hagi sigut el títol elegit per inaugurar la Col·lecció Fantaterror amb la que Edicions 79, el segell que fa dos anys va posar en marxa la històrica botiga de cine barcelonina El Setanta-Nou, pretén rescatar en format de Blu-ray i DVD algunes de les obres més excel·lents (i sovint oblidades) del cine fantàstic espanyol dels anys 60, 70 i 80. I no de qualsevol manera, sinó en cuidades edicions amb versions restaurades i una gran quantitat de continguts extres, molts d’ells exclusius.

Reducte cinèfil

Darrere de la iniciativa hi ha Joan Castelló Sánchez, un dels propietaris d’El Setanta-Nou. La botiga situada al carrer Tallers és l’últim vestigi del que un dia va ser una venerable institució del comerç discogràfic barceloní (la cadena Discos Castelló) i deu la seva supervivència al gir fet l’octubre del 2009, quan els seus responsables van decidir canviar els discos per pel·lícules i reinventar-se com a lloc de peregrinació de la irreductible parròquia cinèfila local que ha continuat aferrada al format físic. Fa un parell d’anys, la tropa d’El Setanta-Nou va emprendre l’aventura de començar a editar pel·lícules en DVD i Blu-ray, camp en què ja s’ha anotat alguns gols de consideració, com la publicació de la trilogia ‘Perros Callejeros’ en una edició especial (el Pack Torete) que incloïa, entre molts altres extres, un ambientador de pi per al cotxe i un casset amb quatre cançons de la banda sonora.

Per edat (és de la quinta del 82), Joan Castelló no va conèixer ‘No profanar el sueño de los muertos’ gràcies a Chicho Ibáñez Serrador sinó que va arribar a la pel·lícula per la via del videoclub. També va ser una trobada de les que deixen empremta. «La vaig descobrir en VHS amb 15 o 16 anys, quan ja estava en plena febre del cine de terror. I vaig al·lucinar, perquè és d’aquestes pel·lícules de zombis que fan por de veritat. Per a mi, és a dalt del tot, a l’altura de la segona de George Romero [‘Zombi’, 1978] i del ‘remake’ de Tom Savini de ‘La nit dels morts vivents’ [1990]».

No és un judici exagerat. El mateix Romero es va mostrar molt favorablement impressionat per la pel·lícula de Jordi Grau i, en particular, per la seva audaç idea de retratar uns zombis «que pateixen i tenen sentiments», tal com remarca Xavi Sánchez Pons, periodista i crític especialitzat en cine fantàstic i de terror que s’ha encarregat, juntament amb el director del festival de Sitges, Ángel Sala, i l’erudit i divulgador del gènere Carlos Benítez, de presentar cada un dels títols de la Col·lecció Fantaterror i de coordinar alguns dels valuosos continguts extra.

Sánchez Pons va descobrir ‘No profanar el sueño de los muertos’ en un DVD d’importació (en el seu cas, l’editat per la ja extinta companyia nord-americana Anchor Bay), que, tret de projeccions ocasionals en festivals o sales de repertori, era fins fa molt poc l’única via per poder veure la pel·lícula en bones condicions. De fet, com passa amb moltes obres del cine fantàstic i de terror produït en aquest país en els anys 60 i 70, la cinta de Grau ha tingut gairebé sempre més reconeixement a l’estranger que a Espanya.

Entre la Hammer i ‘La cosa’

El mateix es podria dir de la formidable ‘Pánico en el Transiberiano’ (Eugenio Martín, 1972), un altre dels títols inclosos a la primera remesa de la Col·lecció Fantaterror; una coproducció angloespanyola d’inequívoc regust ‘hammerià’ (reforçat per la presència al capdavant del repartiment de Christopher Lee i Peter Cushing) que va explorar de forma visionària el territori de l’horror còsmic i que tant Joan Castelló com Xavi Sánchez Pons consideren un esplèndid precedent de ‘La cosa’, de John Carpenter. «És un clixé dir-ho, però estic segur que, si fos americana, ‘Pánico en el Transiberiano’ estaria considerada entre les 30 millors pel·lícules de terror i ciència-ficció de sempre», afirma Sánchez Pons.

Notícies relacionades

20 pel·lícules que no us hauríeu de perdre a Sitges 2021

La pel·lícula perduda de George A. Romero

El quartet inaugural de la nova col·lecció d’Edicions 79 es completa amb ‘Ceremonia sangrienta’ (1973), la primera de les dues incursions de Jordi Grau en el cine de gènere (una revisió del mite de la comtessa Báthory, que va ordenar matar centenars de joves verges per banyar-se en la seva sang), i ‘Misteri a l’illa dels monstres’ (1981), una pel·lícula d’aventures fantàstiques d’inspiració verniana dirigida pel valencià Juan Piquer Simón, «el Ray Harryhausen espanyol», en paraules de Castelló.

A aquests títols, disponibles a partir de la setmana que ve, se’ls uniran ben aviat una dotzena més que seran revelats en el marc del festival de Sitges, on la parada d’El Setanta-Nou, amb la seva imbatible combinació de saldos i edicions de luxe per a col·leccionistes, ha adquirit ja estatus de parada obligatòria.