Crítica d’‘Existiríamos el mar’: jo soc nosaltres

Notícies relacionades

Belén Gopegui: "¿Per què viure i per a què fer-ho? Aquest és sempre el meu tema"

Més músicai solidaritat que política

‘Existiríamos el mar’ redobla els esforços perquè ve a dir que la força devastadora de les onades de la vida pot arrossegar els personatges cap al fons de l’oceà o fer-los navegar –no sense dificultats– per arribar a bon port des d’una existència col·lectiva conscient. D’aquí el suggerent títol, que incideix en la singularitat del plural. I és per això que quan la Jara desapareix sense deixar rastre del pis que la Lena, l’Hugo, el Ramiro i la Camelia comparteixen amb ella al número 26 del carrer Martín Vargas a Madrid tot trontolla: el jo de la Jara incideix fatalment en els ritmes estratificats del nosaltres dels seus companys. Aquesta desaparició explica la textura d’una vida que «succeeix en estrats i en altres capes que no són horitzontals, de vegades són franges ondulades, de vegades es barregen amb altres mitjançant pics o vetes o causes, la franja del llenguatge, de la biologia, dels àtoms, dels fets, de l’oblit, la d’una acció guiada en aparença per motius, o en aparença per l’atzar i la irracionalitat». I narra que l’experiència de la Jara per sobreviure a les seves pròpies estranyeses, als seus deliris i a les amargors del món competeixen als seus amics de la mateixa manera que les vides dels seus antics companys de pis competeixen a Jara. Saben que sense acció no hi ha «coneixement possible» i que les seves vides no són unidireccionals.

Explora d’aquesta manera Gopegui els racons d’un present històric amb una prosa d’idees càlida i en alguns moments lírica que alterna la veu dels personatges i la veu d’un narrador que parla «amb la llibertat d’explicar sèries d’esdeveniments no sumptuosos, no crus, trams que medien entre les idees i els actes, entre la fúria i l’honestedat o, sota el vol circular dels falciots, el lloc on es dirimeixen algunes afirmacions». La pretensió no és cap més que indagar en les possibilitats d’uns subjectes que sovint senten el pes de la responsabilitat col·lectiva i «la crida del que és llunyà», però que junts es mantenen indestructibles.