Dalí i Dant, de la «pornografia» i l’infern al paradís

A Salvador Dalí el fascinava ‘La Divina Comèdia’ de Dante. «És una obra que m’atrau fins a l’obsessió perquè hi trobo els dos aspectes de la meva pròpia vida», afirmava en una entrevista a la revista ‘Destino’ sense revelar no obstant quines eren aquestes coincidències. «El llibre m’apassiona i ja tinc construït el meu treball mentalment», deia l’artista empordanès referint-se a l’encàrrec que el 1949 li havia fet el Govern italià per il·lustrar una edició monumental de l’obra universal del poeta florentí. Dalí va assumir el repte i va entregar 100 aquarel·les però el resultat no va arribar a veure la llum fins a 1960 i a França perquè la premsa populista italiana el va qualificar de «pornografia a càrrec de l’Estat». Ara, quan es compleixen 700 anys de la mort de Dant (1265-1321), una exposició al Teatre-Museu de Dalí de Figueres mostra des de divendres, 8 d’octubre, els fotogravats d’aquell centenar d’acolorides il·lustracions al costat de set dibuixos originals, un d’ells inèdit, que van servir al pintor com a treballs preparatoris.  

Juliette Murphy, comissària de la mostra, portada a terme per la Fundació Gala-Dalí en col·laboració amb l’Institut Italià de Cultura, dona detalls de la intrahistòria del frustrat encàrrec. «Un any després d’entregar al Govern italià les 100 il·lustracions, Dalí els va demanar si podien cedir algunes per a una exposició seva a Roma. Allà, l’acollida de la premsa va ser tèbia però mentre la mostra itinerava per la resta del país hi van anar creixent les reaccions en contra. En plena postguerra i pobresa, i amb moltes lluites polítiques, criticaven aquella edició de luxe a càrrec de l’Estat i que la fes un artista que no fos italià». I veient el fullet per a l’exposició que avançava algunes de les aquarel·les, «en lloc de fixar-se en les il·lustracions més clàssiques i místiques se centraven en les que Dalí va fer de l’infern de Dant, més lligades al seu passat surrealista». En vista d’aquelles acusacions que culminaven amb la de «pornografia», el Govern va fer marxa enrere per a «disgust majúscul de Dalí». 

Però l’artista es va treure l’espineta cinc anys més tard, quan el 1960 va arribar a un acord amb l’editor francès Joseph Forêt per publicar una edició de luxe de ‘La Divina Comèdia’ de 33 exemplars. Les Heures Claires editarien l’edició popular, en francès i italià. «Es va imprimir amb tècniques que separaven els colors de manera lluminosa i que captaven la delicadesa de l’aquarel·la original», afirma Murphy, especialista en obra gràfica de la Fundació. Dalí va vendre les 100 aquarel·les a Forêt. El seu parador es desconeix avui. «Tot i que de tant en tant alguna va sortint a subhasta», diu la comissària. D’aquí les còpies de l’exposició.

El president de la Fundació, Jordi Mercader, assenyala a més la coincidència que aquell encàrrec a Dalí de 1949 pretenia anticipar-se a la commemoració dels 700 anys del naixement de Dant. L’exposició avui, recordant els 700 de la mort «tanquen un cercle», ha comentat en la presentació de la mostra a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona, amb presència del seu director, Lucio Izzo. Mercader incideix en les connexions entre Dalí i Dant. «Tots dos van anticipar i van incorporar a la seva obra la concepció del coneixement global de la seva societat. Dant hi introduïa l’astrofísica, l’òptica, la cultura, la ciència... I Dalí fa el mateix en la seva època, fent un gir essencial cap al Renaixement, cap aquests genis d’aquella Itàlia que ‘ obsessionava», i que també retia culte a Dante, amb Leonardo, Rafael, Miquel Àngel i, sobretot, amb Botticelli, que ja al segle XV va il·lustrar ‘La Divina Comèdia’. De fet, Dalí va treballar, i va anotar, amb una de les edicions en francès del segle XVIII il·lustrades per Botticelli. 

Notícies relacionades

L'Infern universal de Dante ressorgeix en una renovada traducció

La Fundació Dalí es bolca en exposicions a l’estranger després de perdre 3,1 milions el 2020

Una altra connexió, afegeix Mercader, és la devoció per dues dones. L’amor que Dalí sent per Gala és comparable al de Dant per Beatriu, fins al punt de buscar-la, guiat per l’espectre del poeta Virgili, per un món d’ultratomba, transitant pels nou cercles de l’infern, els nou cels del paradís i veient com les ànimes expien els seus pecats a les nou cornises del purgatori. 

La primera de les estampes de Dalí mostra Dant només en un lloc que Murphy interpreta un paisatge del seu Empordà natal. «Tots dos comparteixen aquest sentit d’identitat i de connexió amb la seva terra». Per a la comissària, el pintor relaciona l’infern amb el seu passat, mentre que el purgatori és una barreja de passat i actualitat i el paradís remet la seva obra pictòrica de llavors. ‘La Divina Comèdia’ «és el mirall de l’evolució espiritual de Dalí –opina–. Quan Itàlia li va fer l’encàrrec ell acabava de tornar del seu periple pels Estats Units. Havia abandonat el surrealisme i l’ateisme i fet un gir cap al misticisme i el classicisme amb la seva particular visió de la fe catòlica. I s’esforça a transcendir el text de Dant, mostra la seva voluntat de formar part de la cadena de transmissió del coneixement del poeta». En línia amb Botticelli.