Perifèrics i consumibles
Ficcions postoperatòries
Ets el Jeff i ets al teu Greenwich Village suburbial, on observes la mort i la vida pressentides en cada família que arriba abraçada, en cada taxi que derrapa en l’arribada, en cada ambulància
El triple finestral de l’habitació de la quarta planta afavoreix una temperatura pròxima a la de la lava que generen els volcans gairebé extingits però a l’espera d’una oportunitat que els redimeixi de l’oblit illenc. La calor és indiscreta com la finestra, i la càmera del mòbil limita a l’oest amb la febrícula vespertina i a l’est amb Calatrava i les seves presumptuositats. Ets el Jeff i ets al teu Greenwich Village suburbial, on observes la mort i la vida pressentides en cada família que arriba abraçada, en cada taxi que derrapa en l’arribada, en cada ambulància enrajolada fins al pit. El suspens és un degotador amb morfina a què canvien el nom per pudor o per decòrum.
S’explica que Pynchon o DeLillo, un d’ells, diu que els medicaments actuals tenen noms comercials que semblen superherois. La dolça princesa Dalsy, que tant agrada als nens; la reina Eparina; la bruixa Enantyum. Cada personatge participa d’un argument de nom Tramadol, bàlsam de Ferrabràs que és la teixida concreció dels fils narratius. En la trama del dolor hi ha un dia en què t’aixeques i aconsegueixes mirar-te en un mirall on et trobes amb el teu germà, el teu semblant. Però no ets tu.
Notícies relacionades«Jo no faig genitals», diu l’auxiliar tenyida i sentenciosa. Penses llavors en ‘Hable con ella’ d’Almodóvar. Creus recordar que allà un Javier Cámara talòs aconseguia que el gat de Rosariyo Flores fes uiuiuiui. Penses en «Mar adentro», dies i més dies de veure un únic pla inamovible en què el món és només una part del món. Omar Montes s’ha fet escriptor, segons proclama un presentador pèl-roig i sempre una mica sobreactuat. Però tu no saps qui és Omar Montes. En somnis et sembla haver vist una caravana festiva al carrer: Winnie the Pooh i Tigger ballant breument la conga amb uns voluntaris poligenèrics de la Creu Roja –secció juvenil–, mentre li donen la benvinguda a la tardor amb una pancarta casolana. Han recorregut la façana sud de l’hospital.
Mires la via que t’han col·locat després de diversos intents tan tendres com poc precisos («una punxadeta», «quines venetes tan pobres», «el catèter no entra, vida») i cantes maquinalment ‘La vie en rose’ però la chanson francesa tampoc ofereix consol a hores d’ara. Al teu costat, J.M. aguanta estoicament reamputacions i dits necrosats, diàlisi cada dos dies i un marcapassos que el manté viu en un percentatge de vida que l’OMS no reconeixeria com a tal. Un postoperatori exigeix una ficció impúdica, amb fluids corporals i Rabelais, amb desvergonyiment i amor i fàstic, com a Las Vegas. Per aquí no hi ha malalts imaginaris, ni tan sols l’exalcalde conferenciant, ni l’adolescent cridanera amb triple fractura, ni l’àvia esquizofrènica que de nit crida amb la veu que et recorda a la de la nena de ‘L’exorcista’. No hi ha malalts imaginaris. Però la ficció és moltes vegades impúdica, desvergonyida, malaltissa, adolescent, cridanera, vella i esquizofrènica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
