Crítica de ‘Madres paralelas’: entre l’íntim i el polític

Després de la desviació autobiogràfica que ‘Dolor y gloria’ (2019) va suposar en la seva carrera, fins a cert punt ‘Madres paralelas’ significa la tornada de Pedro Almodóvaral tipus de melodrama femení que fa temps va convertir en segell d’identitat. No obstant, la nova pel·lícula mostra el mateix interès en l’acte de recordar que aquesta predecessora immediata, tot i que aquí no es tracta d’una memòria personal sinó d’una cosa molt més inabastable: la memòria d’un país que necessita tancar les ferides de la Guerra Civil i pagar el deute que té amb les famílies dels desapareguts. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Almodóvar, en concret, aborda la dimensió emocional d’aquest procés de restitució. I per a això ofereix una altra variació d’un dels temes essencials del seu cine mentre observa els envits biològics, socials i psicològics patits per diverses mares els destins de les quals convergeixen a través tant de la sororitat com del secret i la culpa. És un retrat dotat d’una empatia aclaparadora però que, tant a través d’alguns dels seus elements argumentals com de la seva manera particular de manejar significants essencials de l’‘almodovarià’ –l’esquema visual domina o per colors primaris, els rostres coneguts en el repartiment, els extravagants girs relacionats amb negligències mèdiques, malalties terminals i ambigus episodis d’homosexualitat–, n’evoca d’altres que el director va traçar abans al llarg de la seva filmografia amb més sofisticació formal i narrativa. 

Fosses comunes

Pel que fa a les visites de la pel·lícula a les fosses comunes, concentrades en el seu pròleg i el seu epíleg, és obvi que miren de ressonar en el trauma que afecta les vides de les mares paral·leles, que de fet aspiren a funcionar com a elements de reflexió sobre la divisió al si d’una Espanya que necessita reconciliar-se amb si mateixa. I aquesta relació entre el personal i el polític resulta problemàtica per dos motius. En primer lloc, perquè els dos plans no arriben a interactuar de forma tan fluida com ho haurien de fer; i en segon lloc, perquè el didactisme i la clara voluntat pedagògica amb la qual Almodóvar contempla la ferida nacional acaba restant potència al drama.