El complex rodatge del drama real ‘Mediterraneo’

Hi ha pel·lícules que sobrepassen el seu valor cinematogràfic perquè la seva humanitat està per sobre. Un exemple n’és Mediterraneo, el nou film de Marcel Barrena (Món petit, 100 metres) que relata el naixement de la iniciativa d’Òscar Camps i els seus companys socorristes d’anar-se’n fins a Grècia per intentar rescatar els emigrants que arribaven a les seves costes. El repartiment està encapçalat per una sèrie de grans actors catalans, com Eduard Fernández, Anna Castillo, Sergi López i Àlex Monner, a més de l’aportació de Dani Rovira, protagonista també de la seva última pel·lícula.

Tot comença quan Camps veu la imatge que va commoure el món del petit Aylan, un nen sirià mort que es va trobar en una platja. Li remou tant per dins que decideix anar-se’n cap allà amb el seu company Gerard, als quals després se’ls uniran la seva pròpia filla i el comptable de la seva empresa. A Lesbos hauran d’enfrontar-se a l’oposició tant de la policia local com d’alguns veïns, però també trobaran bona gent, com la propietària d’una taverna, que els ajudarà. És un film necessari perquè tothom conegui l’heroïcitat d’aquest grup anònim que va decidir que calia posar-se en marxa immediatament. Sense un gram de sensibleria, només aportant veritat i compromís, Barrena aconsegueix emocionar l’espectador contínuament mentre denuncia aquesta intolerable situació. El mateix director, Marcel Barrena, ens explica les anècdotes sorgides durant el rodatge.

-El millor assessor possible. «Òscar Camps ens va assessorar en tot moment i va venir amb nosaltres a Lesbos. A mi em costava entendre per què les autoritats no els deixaven salvar vides, m’explicava els conflictes geopolítics, corregia el guió... Va aportar molt material per a la pel·lícula, tant les motos com les armilles i les barques són les que utilitzen ells en la vida real. S’hi va implicar totalment».

-¿Què hi ha de ficció? «El 90% de la pel·lícula està inspirada en fets reals, però vam haver de prendre petites llicències perquè funcionés millor el mecanisme i fos més accessible per a l’audiència. Tot el que es veu va passar en realitat, però de vegades no la línia temporal; per exemple, la filla de Camps va arribar més tard. El personatge de Rasha, la doctora que busca la seva filla, beu de moltes persones en una situació similar, en especial d’un metge que vam conèixer, però volia personificar-lo en una dona forta».

-De Mario a Sergi. «Nico Miguel, el personatge que interpreta Sergi López és un supersocorrista argentí que es va fer molt famós al seu país després d’aparèixer en una fotografia de premsa rescatant un nen i semblava Jesús salvant un petit de l’aigua. Fins i tot va ser nomenat el quart argentí més influent de l’any i és tot un ‘sex symbol’. Era el nostre contacte amb el mar, ens corregia sobre com agafar les motos o salvar la gent, però no li va fer gaire gràcia que, a la pantalla, fos Sergi López. Comentava de broma per què no ho havia fet Mario Casas, que ell està en forma, i el Sergi reia. La veritat és que jo no volia incloure un altre socorrista amb el mateix perfil que el Gerard perquè s’anul·larien l’un a l’altre».

-Un actor waterpolista. «Quan els explicava als amics que l’Eduard faria d’Òscar Camps, no ho veien. Creien que era una mica baixet i tenia poc físic, però després em vaig assabentar que va ser subcampió d’Espanya de waterpolo juvenil i neda com tot un professional. En les escenes al mar no hi ha dobles de l’Eduard i el Dani, són ells, però van haver d’aprendre com neda un socorrista; per exemple, no pot ficar el cap sota l’aigua perquè perd el seu objectiu. Cadascun s’entrenava amb el seu personatge real, l’Eduard amb l’Òscar i el Dani amb el Gerard».

-Actors refugiats. «La millor experiència que tindré en la meva professió és la d’haver treballat amb els emigrants, és complicat que visqui una cosa que ho superi. Tenia claríssim que havien de ser refugiats reals; els figurants poden ser molt bons, però es nota que són extres. Tractant un tema tan sensible no podíem contractar figurants, sinó buscar una altra fórmula. Vam aconseguir contractar mil refugiats sirians. Vam fer un viatge a Lesbos i el psicòleg del camp ens va dir que era una proposta, molt lloable, però el fet de comptar-hi els podia desenvolupar un trauma i vam haver de pensar com fer-ho. Però després van venir tots, tots volien formar part d’això i explicar la seva història. Durant el rodatge tot estava preparat i ells ens canviaven coses, ens deien com nedaven, volien aportar coses, tenien aquesta necessitat. En l’escena amb el traficant i la nena que està plorant, a la primera presa vaig tallar i em vaig llançar al mar per veure si estava bé, semblava que tenia un atac d’ansietat i m’ho vaig creure. Quan vaig aturar el rodatge, ella va pensar que no ho estava fent bé, però és que estava actuant, tenia la necessitat de ser allà. Al final, li vaig dir que era com Meryl Streep».

-Els ‘cameos’. «Molts dels personatges reals fan breus aparicions. En l’escena on Eduard Fernández s’encara i es baralla amb els guardacostes, que el tomben i va a parar a terra, un d’ells és Òscar Camps. La majoria dels socorristes reals surten al principi quan el protagonista demana ajuda al seu equip i, quan l’Eduard entra a la nau de Proactiva, es creua amb dues persones a qui desitja «¡bon dia!», que són el Gerard Canals i la seva filla».

-Una platja semidigital. «El paisatge de la platja amb les pasteres i els sirians és un pla real barrejat amb elements digitals. Tenia claríssim que volia rodar-lo en el punt exacte de la costa de Lesbos, però al final vam haver de recrear-lo en un lloc semblant als voltants».

-El Dani es va envalentir. «L’Eduard portava la moto d’aigua bastant bé; el Dani, no tant. Al principi els va costar una mica, però, quan estaven de tornada, el Dani anava una mica envalentit i es va fotre un parell d’hòsties, una amb la llanxa de la càmera. Va ser un rodatge molt tens, al mar, amb moltíssims nervis i centenars de refugiats reals, tots a l’aigua».

-Tornar a començar. «La taverna To Kyma, que vol dir ‘Les Onades’, ja va aparèixer en un documental sobre la missió dels socorristes a Grècia i era on ells passaven els mesos. Jo vaig dormir allà diverses setmanes i teníem la intenció de rodar-ho tot als mateixos llocs on va passar. Ho teníem tot tancat. Però, mentre estàvem en la preproducció, hi va haver a l’illa una sèrie d’atacs de neonazis, que van atacar els refugiats. Aquesta situació va provocar que no poguéssim filmar res on estava previst, els refugiats corrien perill i, a sobre, la Covid. Vam haver de començar de zero, canviar les localitzacions, però que fossin identificables amb les reals. La taverna era gairebé idèntica a l’original, en vaig respectar el nom, el logotip i altres elements».

-Un naufragi. «El succés que es pot veure al final, en l’escena del macrorescat, va ocórrer perquè aquell dia van ficar unes 500 persones en una barca antiga de fusta, semblant a les golondrines del port de Barcelona, en la qual tan sols n’hi cabien 50. Es va col·lapsar i l’Òscar explicava que tenia la visió com si s’hagués estavellat un avió. Va ser el naufragi més gran que s’ha produït en la història moderna i ells van poder rescatar 252 persones, però mai es va saber quants n’eren en realitat. Nosaltres vam utilitzar un centenar de refugiats per rodar-la i vam duplicar digitalment armilles i persones».

-L’altre camp. «El campament de Mória també va ser recreat, perquè no era factible rodar-lo allà ja que hi ha unes condicions inhumanes i vam haver de buscar un altre lloc de l’illa. Els refugiats que havien estat allà deien que era igual que el real. També es va produir una trista casualitat, ja que el dia que estàvem rodant a la nostra Mória estava cremant la Mória real, va ser un impacte emocional brutal. Van dir que havien sigut els nazis».

-¿I el barco? «En la primera versió del guió hi havia escrit que, després del naufragi, apareixia un turista que els demanava com podia ajudar i els cedia el barco d’Open Arms. Però teníem massa elements, ja estàvem en el tercer acte i no volíem carregar-lo amb nous conceptes. També hi va influir la Covid. El rodatge estava pensat per fer-se en nou setmanes i mitja i va haver de reduir-se a sis, per la qual cosa algunes escenes es van haver d’eliminar».

-¿Continuarà? «No he pensat a rodar-ne una segona part, però estaria bé explicar aquesta història i el que va passar després, tot i que això ja ho va explicar molt bé Jordi Évole a Astral. He passat cinc anys amb aquests personatges i mai me’n cansaré, perquè la història es repeteix. Durant aquests dies, tot i que no es parla tant d’això, continua passant i la gent continua patint».

-Basades en personatges reals. «Totes les meves pel·lícules parteixen de persones reals, però no és intencionat. Primer vaig conèixer Albert Casals i em va commoure tant emocionalment que vaig rodar amb ell el documental Món petit, que em va canviar la visió de les coses. Va funcionar molt bé i em vaig quedar buit al no trobar cap altra història d’aquest nivell que em sumés alguna cosa. Llavors va aparèixer Ramón Arroyo, que va inspirar 100 metres, i vaig pensar que em podia ensenyar moltes coses. Quan vaig descobrir la història de l’Òscar vaig veure de seguida que se n’havia de fer una pel·lícula. És curiós perquè les meves pel·lícules favorites són les de Spielberg, però si he de fer-les jo, he de passar-me quatre anys amb el cap a la guillotina i córrer tants riscos, prefereixo que sigui per una cosa que em pugui aportar».

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

-Ajornament oportú. «Quan va arribar la Covid em vaig quedar destrossat, perquè havíem d’ajornar el rodatge, però llavors va ser quan al Dani li van detectar el càncer i, de totes maneres, no s’hauria pogut fer. Va necessitar sis mesos per recuperar-se i, passat aquell temps, vam poder reprendre’l».

-La cançó original. «Estàvem pensant en una cançó per a la pel·lícula i el Dani em va dir que escoltés Nana del Mediterráneo, de Maria José Llergo, que era ideal i vam pensar a utilitzar-la perquè em feia vergonya demanar-li que n’escrigués una altra de similar. Però va ser ella la que ens va demanar que li deixéssim compondre’n una altra en la mateixa línia i em va emocionar, i la nova cançó, Te espera el mar, m’encanta».