Alex de la Iglesia: «La fantasia és una manera de fer la vida suportable»

El 2019, en la presentació de la seva fabulosa restauració de la procuradoria vella a la plaça de Sant Marc, l’arquitecte britànic David Chipperfield lamentava la desesperançada situació de la ciutat dels canals: «És massa tard, Venècia és una ciutat presa pel turisme». Aquell mateix any, un creuer de la companyia MSC va perdre el control i es va precipitar contra el mur del port de Sant Basili. El turisme massiu i les seves devastadores conseqüències són, precisament, el punt de partida de l’última pel·lícula d’Álex de la Iglesia, ‘Veneciafrenia’, que es va estrenar mundial aquest dissabte al Festival de Sitges. 

Cinc joves turistes espanyols, modèlics representants del turisme de ressaca, arriben a Venècia en ple carnaval, però les seves ganes de festa se’n van en orris quan un pirat disfressat de bufó Rigoletto els comença a fer la vida impossible. Una sagnant mascarada de terror pur protagonitzada per Ingrid García Jonsson, Silvia Alonso i Cosimo Fusco dotada de l’inequívoc, tot i que una mica més contingut, segell d’Álex de la Iglesia.

¿Què l’ha portat a preocupar-se per les conseqüències letals del turisme massiu?

Jo he at Venècia disfrutant de la ciutat i dient: «Quina llàstima, aquesta ciutat s’enfonsa». Però després penso i dic: «Si jo soc un altre que col·labora en la desaparició d’aquesta ciutat». Tendim a no pensar que som turistes, que el turista és l’altre, perquè jo sí que soc un amant real de la ciutat. I de sobte et veus a tu mateix com a part del problema: com a turista contribueixo a aquest desarrelament, perquè veiem la vida a través d’una màscara o d’un mòbil i no fem res per impedir-ho.

El turisme massiu és una xacra en ciutats com Barcelona, però imagino que l’estètica del carnaval de Venècia era massa temptadora per a vostè.

En efecte, és un problema extrapolable a Barcelona o a qualsevol ciutat on la seva ànima, que és el centre històric, està desapareixent en mans del turisme rampant. Però és inevitable pensar en Venècia com un lloc únic, una ciutat que hem de preservar perquè és una representació del que considerem la bellesa. Com la Capella Sixtina o alguna cosa per l'estil. Venècia és un lloc bonic i sinistre alhora. És com contemplar un cadàver meravellós en un món que està desapareixent. Tots tenim alguna cosa de necròfils a Venècia. Destruïm el que estimem.

¿Com va viure el rodatge a Venècia en els moments més imprevisibles de la pandèmia?

Va ser terrible, delirant. La ciutat estava absolutament tancada i la gent patia molt. Era hipnòtic passejar per Venècia com si fos un set de rodatge buit. Travessar el Gran Canal o la plaça de Sant Marc produïa tanta fascinació com terror.

¿És cert que van coincidir amb el rodatge de ‘Misión: Imposible 7’?

Ho és, ho és. Però ells [riu] tenien un equip molt més nombrós. Una nit, Tom [Cruise] va il·luminar tot Sant Marc i nosaltres ens vam posar en un racó i vam rodar amb els seus llums. No se’n van adonar.

Vostè va fer el seu penúltim treball, la sèrie ‘30 monedas’, per a HBO i ‘Veneciafrenia’ està coproduïda amb Prime Video. ¿Se sent còmode treballant per a plataformes de ‘streaming’?

Sens dubte. No temo el canvi. El món s’està transformant i aquest canvi és un repte i un avantatge. Estic absolutament convençut que el model de sales i de ‘streaming’ és totalment compatible. Es tracta que els cines en prenguin consciència, i ja ho estan fent, que han d’oferir una altra cosa, tant el producte espectacle com el producte que no es troba a les plataformes, convertir-se en lloc on degustar, per dir-ho d’alguna manera, cine ‘gurmet’.

‘Veneciafrenia’ és el primer títol del nou segell The Fear Collection, en el qual participa la seva pròpia productora. ¿Símptoma de bona salut del gènere a Espanya o potser al contrari, necessitat de corregir un mal moment?

Històricament hi ha hagut una tendència molt interessant de creadors a Espanya per a qui el terror ha sigut molt present. I amb The Fear Collection volem que aquesta tendència històrica es torni a reproduir. El nostre objectiu és estrenar cada any dues o tres pel·lícules de terror pur. La següent és del Jaume [Balagueró]. En només un mes començarem el rodatge de ‘Venus’. Un súper projecte basat en ‘Els somnis a la casa de la bruixa’, de Lovecraft. El Jaume és un dels millors directors del gènere fantàstic.

Fa 25 anys, vostè va estrenar a Sitges ‘El día de la bestia’, però no va poder competir perquè era jurat.

Hòstia, ¡no recordo això! ¿De debò?

Això he llegit en la premsa de l’època.

En aquells temps fèiem les coses sense pensar no només en la repercussió, sinó en les estratègies que havíem de seguir. Amb fer la pel·li ja n’hi havia prou. Acabàvem esgotats. Ara m’ho hauria pensat millor [riu].

¿Què queda avui, el 2021, d’aquell jove De la Iglesia de 1996 amb tot per fer?

Fonamentalment crec que som els mateixos, per bé o per mal. No madurem, però aprenem a esquivar els cops i saber quin abric ens hem de posar quan plou. No crec que amb el temps siguem millors. L’important són les intencions i les ganes, que sempre són les mateixes. Entre els 18 i els 25 anys et defineixes a nivell estètic i emocional. I, a partir d’allà, la vida és una mica la defensa d’aquest personatge.

Però hi ha molta gent de la seva edat, a mitjans 50, que es va desprenent de la seva afecció a la cultura pop i la fantasia amb el pas del temps.

És possible que hi hagi gent que ja no s’atreveixi a segons quines coses per certa tendència a no explicar qui és. Com una mena de màscara. Però compte, els que reivindiquem aquest punt adolescent o infantil com a manera de veure la vida ens col·loquem també la nostra màscara: avui porto una samarreta de Carrie perquè em ve de gust, i aquí, a Sitges, més que mai. És com dir: «Hola, soc un més, soc un dels vostres».

¿Fins a quin punt la fantasia, el diabòlic, el còsmic, és important en la seva vida?

És essencial. No sabria viure d’una altra manera. La fantasia és una manera de fer la vida suportable, si no seria un infern. També és la meva única manera d’interpretar, de comprendre la realitat. Gràcies a Patricio Estrella, la vida em resulta més còmoda. O gràcies a aquest episodi de ‘Ricky & Morty’. O a aquesta pel·lícula nova d’Ari Aster. Tot això em fa la vida portable i comprensible. 

Notícies relacionades

El festival de Sitges-2021, en sis claus: entreu-hi sense por

20 pel·lícules que no us hauríeu de perdre a Sitges 2021

¿El cine de gènere és avui el millor cine que es pot veure?

Absolutament sí. Veus ‘Dune’ o ‘Hereditary’ o ‘Mandy’ i no només sents que t’entretenen i et fan feliç, sinó que són l’exemple que el gènere fantàstic és el més interessant que es pot veure ara mateix en l’audiovisual, sigui cine o tele. Recordo quan veia ‘La rosa porpra del Caire’ i pensava: «Quina gran comèdia, quina sort haver coincidit amb ella en el temps i haver-la disfrutat en una sala de cine». Ara això ja no em passa amb la comèdia. Només amb el terror i la fantasia.