Crítica de ‘Tokyo shaking’: francesos a Fukushima

‘Tòquio shaking’ explica el drama del tsunami que va assolar el Japó el març del 2011, i el posterior desastre de la central nuclear de Fukushima, des de la perspectiva d’una benestant dona francesa que treballa a la capital japonesa. O, més ben dit, imagina una història d’enfrontament i superació bastant clàssica en un context límit com és el terratrèmol i l’imminent perill atòmic. La pel·lícula repassa diversos comportaments, des dels més altruistes fins als més egoistes, habituals en situació d’aquestes característiques on aflora el millor i el pitjor de l’ésser humà, o això se’ns ve dient que passa davant qualsevol crisi, conflicte o pandèmia.

Però el director Olivier Peyon posa essencialment el focus en la dona interpretada per Karin Viard, una professional molt vàlida, casada, mare de dos fills, que ha de prendre decisions, almenys durant la primera part del metratge, en tot just uns segons: quedar-se perquè el seu cap l’hi exigeix o anar-se’n amb els seus fills, seguir a Tòquio o volar fins a Hong-Kong amb el seu marit, aconseguir un visat per al seu ajudant congolès o aconseguir passatges per a la resta de treballadors francesos de la seva empresa, una banca més aviat poc ètica, tal com queda retratada al film. El principal problema de ‘Tokyo shaking’ és que no acaba de prendre’s seriosament a si mateixa i recorre de tant en tant a elements de comèdia que no casen amb les decisions dramàtiques.